Met Barran

samedi 14 avril 2018

3 taules rodones i 9 poetes catalans

 Segur el dia triat no n'era pas el millor dia. Dia de vacances pels estudiants, vigílies d'un homenatge municipal a l'escriptora Renada Laura Portet. No divendres 13 de l'abril no era pas el millor dia per organitzar una diada entera a la degana de la literatura nord-catalana, qui a més de noranta anys demostra una presència física i intel·lectual que ens alliçona a totes i totes sobre la força, diguem-ho, vital de la literatura i més especialment la poesia. Poca participació de públic -a més tothom, si no és
de la "casa", no sap el punt de la cita, i si ve en cotxe -resultaria el mateix si fos amb votura) fa toms i toms i s'empipa en contra del GPS abans de trobar la porta de l'aula.
L'acte -transfronterer- el portaven el professor P. Lagarde i Irena Muñoz Pairet i estava estructurat entorn d'una obertura a càrrega de l'homenatjada, qui com de costum ho va fer amb meticulositat científica, gran cor, humor i digressions sobre les assignatures que l'han fet entre altres coses especialista reconeguda en filologia i onomàstica.
Seguiran al curs del dia, tallat per un àpat monacal i finalitzat, a les 6 de la tarda, amb un concert del cantant Josep Teró dedicat a la poesia, tres col·loquis amb tres simpàtiques particularitats. El nombre tres. Tres representant de tres espais de llengua catalana: Andorra, Catalunya sud i Catalunya nord. I màxima particularitat (i aquí no figura ni culpa ni pecat), tres poetes per cada representació. Un cartell que en temps o país normal podia atreure més estudiants (n'hi havia un per no escandalitzar la institució amb el zero la nul·litat), més professors (cap més -si es posa a part els organitzadors) i també un públic extrauniversitari puix que en una vila on es compta uns "Afers catalans" i una Festa del llibre i de la Rosa no pot faltar-hi veïns interessats per la poesia. Finalment, l'encontre es va transformar en un "afer familiar". El temps no faltà a ningú per dir la seva i llegir amb comunicativa convicció el seu, contestant també les preguntes que se'ls feia. A la sessió del matí, es va escoltar els poetes de Catalunya. La Carme Pagès el nom de la qual fa parella amb el de R.-.L.-Portet per ser a hores d'ara la que coneix més bé l'obra de l'escriptora perpinyanenca, a qui ha dedicat un ric i agut treball d'anàlisi i d'edició. Mes la Carme Pagès ell mateix és poeta publicada i premiada. I les seves paraules enaltint "L'Agulla del destí" foren de màgia. Va seguir Jordi Gavina, antic de Columna, comissari de l'Any Vinyoli, professor i autor - entre altres títols- de "Marí de la mort" i definint "la poesia com a vibració" i expressant amb lectures d'algunes pàgines. Ambdós poetes (amb l'Empordà al cor) feren lectura de poemes de Montserrat Cofi, qui a l'últim moment no va poder venir a Perpinyà. Tanmateix s'hi llegí uns fragments del seu cos poètic. Tancaren aquesta matinada poètica lectures de poemes i un fragment del "N'Hom" de la Renada Laura Portet per tres enamorats de la seva obra: Paula, Tara i Christian.
Varen obrir la sessió de la tarda (amb pèrdua d'un participant i sense guany compensatori), tres representants de Catalunya nord: Joan Pere Sunyer, amb una autèntica obra de sensibilitat i de recerca formal, preocupat tant per l'escriptura de l'emoció com per la manera, de comunicar el seus "Instants poètics" pel llibre i més enllà del llibre tradicional, amb exposicions, acompanyaments musicals; Jaume Queralt, en un paperet de factòtum i d'intrús agitador va fer la lectura d'un text bastant llargu (issim): El Soroll; i Maité Barcons, directa, diàfana en dir com en el fer: "Caminades" el seu últim recull editat, n'és el mirall. Una cosa per remarcar és l'escolta respectuosa dels uns als altres, com en un primer encontre amorós, escoltar tot pensant que quan arribarà el meu torn no hauré d'emmudir o encallar el que em bat al cor. L'última taula rodona va permetre a alguns de descobrir (no pas a tots de gent sabuda n'hi ha), tres plomes eminents de la poesia catalana d'Andorra; Les de Robert Pastor, periodista amant exigent de la llengua  i de la conversa intimista,  particularment el seu "Entre l'aigua i la pedra", desprès de Josep Enric Dalleres el qual fou (si ens autoritzen dir-ho sense cap ironia), elevat a la dignitat d'autor català per Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal i Alcover, esbossant la seva biografia també subratllava el seu compromís en la vida pedagògica i política (fou Ministre del Govern d'Andorra) i dins la literatura presentant reculls com "Ulls d'aigua" o "Frontera endins" i commogué-tots en contant la història del seu últim llibre, i que es titula "82 dies d'octubre" (del 2017 a Catalunya) que surt en llibreria la setmana vinent. Amb Manel Gibert que acaba amb les intervencions es fa la coneixença d'un autor de disciplina, de rigor, que sap que "la poesia copsa el poema més que el poeta", cosa que explica que el poeta (de veritat no el fantotxe dels mots) no s'allunya de la reiteració del tuteig amb un incògnit, un mal conegut, enigma o misteri. Nombrosos són els llibres de Manel Gibert, tots llibres molt ben curats, fins a l'últim "A l'ombra del Solstici" il·lustrat amb magnífiques pintures de Sergi Mas. Gibert un dels mestres pirinencs de la tanka i de l'haiku ha deixat una llibertat plena a l'artista plàstic fins a rectificar un poquet alguns dels seus haikus perquè s'adigui a la il·lustració qui li correspon. Una diada amb nou autors, una micro-geografia  de la poesia, la convivilitat de rebre i intercanviar en català.

Posté par Jaume à 22:55 - Commentaires [0] - Permalien [#]


mercredi 11 avril 2018

Papallones

Vindré a veure't

i veuràs,

les papallones
Deixaran el seu voleteig

Per admirar el nostre amor.



Vindré a veure't

I veuràs,

les papallones

faran trenes

amb els nostres petons.



Vindré a veure't

I veuràs,

Les papallones

Ens serviran

els millors elixirs.



Vindré a veure't

Tard potser,

Però no massa, crec

i veuràs,

en esperar-me,

les papallones t'oferiran

totes les danses dels seus colors

xxx

Posté par Jaume à 18:55 - Commentaires [0] - Permalien [#]

mardi 10 avril 2018

"lladres enginyosos"

Molt sovint ens assabentem
-però ja sembla massa tard,
per nosaltres,
hom diu,
que va passar
en un temps remot-
que lladres enginyosos
es firen a casa nostra
i uns d'aquests
ens varen raptar
la memòria
i des de llavors
sobre fulls de paper
bíblia
i amb tinta de plom
de poder
diuen que és seva,
que nos ens pertany.
Seva!

Irrevocablement.
Inesborrablement.

Els de la pica
del poder
i del seu bon vessant
des del rapte
han creat
totes les pegues
imaginables
del món
de les potingues
conservadores
per a mantenir-se
a dalt de tot

i guardar-se fresc
com estàtua d'Acròpolis
del millor temps imperial.

Els de la presa de poder
de la pica baralla
i de vessar sang
Insospitables
i venerats
agents de civilització
es veuen
i fan creure
amb sobreabundància
de paraules i icones
que són els forjadors,
únics,
èpics
i exemplars,
d'aquesta memòria

Memòria enaltida
per les arts, les lletres
i les músiques,
la part d'ombra
de la qual
som nosaltres
els espoliats,
els sense terra,

els sense foto
els jacents
que no es vol
a l'interior de
cap santuari,
tanmateix hostal

de tants
lladres enginyosos.

xxx

Posté par Jaume à 16:36 - Commentaires [0] - Permalien [#]

lundi 9 avril 2018

"A la plaça del poble"

A la plaça del poble van plantar dotze pals i a cada pal penjaren un
glòbul amb fortalesa de ceràmica i fragilitat de vidre que contenia...
(encara no es pot dir). Els candidats estaven ja vestits d'estiu i
preparats com per un torneig medieval, però sense samarretes
d''espònsors. Eren joves d'uns deu o dotze anys. Tots fills del poble,
llevat d'un que acabava d'arribar-hi. Se'ls hi ensenya com haurien
d'aguantar i presentar la perxa que de l'un a l'altre i un rere
l'altre.es passarien amablement Era una perxa de canya de color vermell,
lleugera i punxeruda, feta i amidada per punxar el glòbul, sense
menester de saltar per atènyer-lo. Tots els glòbuls pintats de groc.
Se'ls
hi precisa que sols picarien els glòbuls tenint els ulls tapats amb un
mocador de seda autèntica que cada concursant podria llevar-se a casa el
torneig acabat. Aquesta feina d'emmordassar corresponia a la dona del
batlle, que es veia atansant-se cap al grup. Tothom va dir que havia
entès que s'havia de respectar i fer per reeixir la punxada. L'art de
punxar cegament. Un protagonista de l'organització va insistir que
tenien dret a tres assajos: només tres i doncs que anessin en compta..
Un senyor, potser el batlle, sortí d'una casa que donava a la plaça i
es dirigí amb determinació com si fos imantat o mogut per una feina
urgent vers el lloc cèntric on s'havien plantat els dotze pals vermells
amb els dotze glòbuls grocs que hi penjaven amb uns dotze tresors
secrets ben guardats. Ni el batlle no en sabia ni un piu. És l'habitual
societat secreta iniciatiu d'aquesta festa que cada any, d'ençà de
vint-i-set anys, omplia els glòbuls grocs de misteris i secrets. Palpà
cada pal -si era de bambú- i verificà a pams la distància reglamentària
-si era conforme- que separa dos pals i si el conjunt del dispositiu
respectava la figura del cercle- votada un mes abans al ple municipal a
la unanimitat menys dos vots: un no clar i un també ben clar ni no ni
sí.
Complida la triple verificació els veïns, adults, vells, cadells i
canalla que començaven a reunir-se entorn de la plaça per aplaudir o
xiular, un èxit o un fallo, com se suposa que fan tots els públics- van
albirar a la cara del verificador que duia una camisa blanca sense
corbata signes que semblaven de satisfacció. "És el nostre batlle!" va
dir un paisà a un foraster que tenia al costat i el preguntava sobre
aquest senyor content i decidit...
Aleshores els candidats i
candidates se'ls invita a fer, amb els ulls encara no tapats, però la
boina (tots la tenia de cotó blau, quadribarrada, sense distinció de
sexe) ja ben posada sobre el cap, el tom amb toc de processó del
dispositiu, per apropiar-se les dimensions i apreciar-ne les
dificultats. Cada candidat o candidata es feia llavors conscient (potser
les candidates més promptament que els candidats) de l'altura on es
trobaven penjats els glòbuls grocs per atènyer-los del primer cop i
donar-les-hi la bona punxada. Cada candidat o candidata també comptava
mentalment el nombre de passos que resultarien necessaris per
traslladar-se del punt de partida comú, aquí sota el balcó reixat i
florit de la contesa de Vila i Comtal, fins al peu del pal vermell que
li pertocava. Ni un concursant sol·licita un complement d'informació.
Potser per timidesa, potser per no retardar el moment emocionant de
l'obertura de l'acte, o potser degut a la bona pedagogia de
l'informador.
Tot ben explicat i entès (una sorpresa us espera per
cada glòbul groc!), la dona del batlle els hi va demanar, en una crida
col·lectiva amb to solemne, de formar una fila i va començar a tapar els
ulls d'un primer concursant, la qual bastant febril i immediatament
despistada per l'experiència de ceguetat, avança un xic funambulesca
vers el perímetre destinat a les proeses. Ho fa sense pressa, amb la
perxa a la mà, manté el seu equilibri i es col·loca tocant el pal, sota
el glòbul per atacar aquest misteriós glòbul groc penjat, que la por de
sentir-se pegat en públic feia balancejar.
L'èxit no era cap triomf
amb pluja de Lluïses d'or. Era un acte voluntarista i gratuït. Una
afirmació comunitària i patrimonial que l'aigua sempre clara del torrent
que passa no lluny de la plaça no ha conegut mai alterada. Tothom ho
sabia: No es guanyava al primer cop de perxa o sense suport sonor. No
pas amb l'ajut vocal d'un candidat o l'altre/a. El reglament municipal
ho prohibia. Els espectadors, tots sense excepció, parents, amics i
aliats, ells sí que ho podien fer a condició tanmateix de mantenir un
llenguatge de civilitat i no guerrer, un llenguatge pacífic amb
expressions com: "avança un pas més", "decanta't a l'esquerre", "rècula
de mig peu", "queda't on ets", "aguanta-la més ferm", "ara pica,
enfonsa", planta-la punxa de ta perxa vermella en el bo del ventre del
glòbul groc. I, portada l'estocada, se sentia una explosió, un pet
franc, el crit de victòria. Ja es podia treure el mocador que li tapa la
vista, i vingui el següent. El precedent, mordassa treta, mirava al seu
entorn un tresor dispers. Un tresor fet de pluja d'aigua, de llet o de
vi, o d'arròs, o d'avellanes, o de farina, o de sorra fina, o de
cendres, o de serradures, o de pèsols, o de bombons, o de pètals de
flors. Dotze pals vermells hi havia a la plaça del poble.... Sense
complicitat uns candidats no hauria conegut aquest tresor secret del
glòbul groc. Els hi hauria escapat, passats els tres assajos de punxa
que els permeti el reglament. El dia era dia de festa major de juny i
del campanar-torra el rellotge tocava les quatre de la tarda.
A la
plaça del poble, el públic observà sis candidates i sis candidats que se
succeïen en alternança per punxar el glòbul groc, esventrar-lo i
descobrir per regalim sobre del cap als peus el tresor secret penjat
entre cel i terra que li tocava. Aquell any tot va anar molt bé: cap
incident ni de pas ni de cop inadequats tant punt se sentia batre tambor
després de cada punxada exitosa, com ho havia votat el ple municipal a
la unanimitat dels presents. Clar no es constatava idèntica unanimitat
en el camp del públic prompte a dividir-se per i a barallar-se. Al parer
d'uns d'aquests bel·licosos la sort no practicava una distribució
igualitària. De veritat no es tractava de cap competició amb palmarès i
jerarquia de premis però tot i portar tothom el mateix vestit d'estiu,
la mateixa boina i el mateix mocador el "regal" final no és pas el
mateix. Diferència que el batlle, fent el seu regraciament de cloenda de
l'acte, rodejat pels dotze santets de dia no subratlla. Però... Una
pluja d'aigua no és pas una pluja de cendra. Una pluja d'ous una pluja
de bombons. Una pluja de sorra una pluja de pètals de flor. Una pluja de
farina tampoc una... I el foraster del poble digué al seu veí que,
personalment implicat, s'hagués estimat més la pluja d'avellanes a la
pluja de serradures... El seu interlocutor li respongué i una copa de vi
millor que un riu de llet. Ja era l'hora de l'aperitiu ofert pel
municipi.

xxx

Posté par Jaume à 17:52 - Commentaires [0] - Permalien [#]

dimanche 8 avril 2018

El mal escrit

El mal escrit és una reivindicació. Una manera d'escriure que no pretén a la dignitat d'un estil. Una manera descriure que s'ha de situar i no vol buscar cap més altre lloc de col·locació que al marge del domini literari lletrat, acadèmic, normatiu amb tot sense voler-se en contra ni contaminar-lo. De fet el mal escrit és enllà del marge, si creix fora dels camins de l'ordre o del desordre enraonat de l'expressió convencional o atípica, clàssica, conservadora o disruptiva. És una expressió voluntarista de dir i de fer. Gràcies no pas a les flames d'una llengua brillant però si al caliu d'una llengua heretada que el bufet (la voluntat i els mitjans expressius a l'abast) impedeix esdevenir cendra i alhora fer-se fogata. El mal escrit est un testimoni de llibertat d'escriptura que s'identifica amb un manifest d'indigència d'un retardat en pràctica de l'idioma tanmateix picat per la mosca de la seva defensa (per la qual, òbviament, no té menester d'ell, idioma que el tiraria fora un cop assabentat dels danys que se li provoca), que fa servir aquest idioma més per jugar que no pas per servir, comunicar i fer entendre el que pensa, el que sent o el que veu, el que odia o el que admira. Si mosca més que no pas abella. Aquesta treballa i ofereix les seves mels. La mosca, ella, és una entremaliada, beneita i nociva que taca i no enllustra la narració o el poema. És amb el que té a les mans que avança per haver-lo mamat, heretat o pispat, fruit d'un autoaprenentatge, entre oralitats disperses i llibres diversos per veure que hi passava i donar-se compta que el que hom busca no s'hi amaga. Avança i progressa? Tot empeltat de fatuïtat s'ho imagina però picant de peus més que estirant el pas. Però no pot tombar el seu principi bàsic: fer-se si mateix la cuineta, amb el que troba d'ingredients en les botiguetes de sa memòria i en els fogons del cor. No significa que es dispensa de fer dos o més ullets a una recepta d'un assenyalat restaurant ni que li repugna la taula d'un amic gurmet. No defuig l'autoritat d'un escriptor o d'un filòleg, d'un historiador o d'un novel·lista -gent que es diferencien més que no pas s'assemblen. En coneix les adreces i els fa visita quan el trauma de la ignorància el desespera, si no va per la seva, pit a l'aire o ben tapat segons la temporada, la motxilla a l'esquena i un basto a la mà. El mal escrit no escarneix la pompa literària ni els seus devots. No vol contaminar-la de cap pèrdua de seny i resplendor. NI tampoc vol burlar-se del popular que -en un singular i en un conjunt- es mostra molt més imaginatiu i engrescador que ell. El mal escrit és un conglomerat de bocins de llengües i de cultures, unes i altres tamisades, mes en part solament, i una ben petita part, per les màquines del bon usatge, del bon estil, de la bona comprensió, de la bona cara i del bon pes per poder- sense errors i aproximacions- concursar al premi "Qui t'ha vist i qui et veu". Aquest mal escrit (entre elogi i diatriba) és previsible que faci fàstic (tan poca gent entre els lectors està preparada a un opus mal escrit) i, s'ha de saber, que el seu mal autor no farà cap denúncia o compareixença si se'l tira en el gros cubell verd.

Posté par Jaume à 16:48 - Commentaires [0] - Permalien [#]


Le Déglingueur

Chaque fois que je mange une orange je pense à la terre bleue de Paul Éluard.

"Là où il n'y a pas de division, l'union est inconcevable" tonna au micro de sa fédération de réseaux sociaux le Maréchal de La Palice.

Cette pâleur de nos étoiles ne nous annonce rien de faste.

Nous nécessitons, tous et toutes, à un moment ou à un autre -parfois en même temps- un petit remontant ou deux ou quatre (ou...sept), mais il arrive que ce petit remontant nous mette au plus bas, au pied du pas grand chose.

Il est des doctrinaires de la culture comme de la religion. Aussi l'école buissonnière est-elle parfois bien utile.

Boudin noir et Lard fumé s'apprêtaient festoyer mais Diététique se pointa et les chassa du sonnet qu'ils préparaient. 

Cela peut-il surprendre réellement qu'un imberbe et un poilu divergent sur le rapport à la peau et ne partagent pas les mêmes étonnements au dévoilement des mystères de celle-ci?

Il est des fantômes bienveillants qui ne tendent pas la sébile.

Accoudés au comptoir du bar, et sans nul doute possible amateurs de la littérature de Jean-Marie Gourio, deux amis. "On peut boire du lait, à la régalade, ouais!" dit l'un et l'autre de répondre "Ouais! On risque bien moins que de boire ainsi de l'armagnac".

Comment croiser sur une feuille vierge et non quadrillée, une ligne courbe avec une ligne droite, au point exact d'équilibre spatial des deux lignes...Un jeu d'enfant? Essayez donc. Je dis bien: ligne droite, et non ligne brisée ou discontinue.

La pétanque... aux Jeux Olympiques? J'en vois d'ici qui caressent leur barbichette et d'autres qui lissent leur moustache. Mais 2024 c'est encore loin, souhaitons qu'il n'y ait pas trop de grattons sur le parcours qui reste à faire.

On l'appelait Le Déglingueur et il déglinguait à tout va, fut-ce un vendredi, fut-ce un samedi, fut-ce un dimanche...un jour un ponte, vraisemblablement le Manitou du coin, s'écria ça suffit, trop c'est trop (bref les éléments du langage de celle ou celui qui en a ras- la- casquette), et jouant de ses bras longs fit arrêter Le Déglingueur. Il eut droit, naturellement, à un procès et... on le condamna. Pourtant le tribunal, dans un premier temps, avait manifesté de la mansuétude envers cet "original", ainsi que l'avait qualifié l'avocat général. On lui avait, en effet, proposé une peine plus douce, voire une libération immédiate... s'il avait accepté de déglinguer non plus les vendredi, samedi et dimanche, mais les lundi, mardi, mercredi et jeudi, soit quatre jours au lieu de sept. Le Déglingueur refusa : il n'était pas dans ses habitudes d'en changer. La justice ravala sa mansuétude et mit Le Déglingueur à l'ombre ne lui permettant d'en sortir pour voir sa famille que les Ier mai, 28 décembre et Ier avril.

Les Coqs ont une crête mais ont-ils un ego? Notre prochain séminaire ouvrira quelques pistes pour traiter au mieux une problématique bien spécifique de notre époque. 

Comme tout braconnier je pose des pièges, mais comme j'aime le genre humain, je ne pose que des pièges à loups pour la tranquillité de nos montagnes.

Mon langage entre dans une séquence hors d'âge: inaudible.

Arrivant sur son vélo à ma hauteur, un esprit des plus malintentionnés m'a lancé comme si j'y étais pour quelque chose: "Alors, vous aussi les Catalans, vous voulez bâtir des châteaux en Espagne?". La tête dans le guidon, je ne lui aie pas répondu.

Mais ...Toto, ce mot, il n'existe pas. -Si, maman, il existe... puisque je l'ai créé. La maman sourit et pleura en même temps. Son fils était un créateur. Et si Toto... était l'un... des nombreux noms... de D. ?

xxx

 

.

Posté par Jaume à 12:46 - Commentaires [0] - Permalien [#]

samedi 7 avril 2018

El goril.la i el robot

Tu, Joan Lluís fes-me ballar, aquest tango és el nostre, i demana al teu
germà Josep que faci ballar el meu holograma que acaba d'enamorar-se
d'ell.


Espavila't!, va dir-li sense indicar-li cap camí per seguir ni
donar-li un cèntim per estancar la seva set de caminant. Preciso: Un
cèntim del franc francès perquè la ruptura es va fer molt temps enrere.


La
nostàlgia i la malenconia no tenen la mateixa font, la primera neix
dels passos que fas en el país de la teva memòria, la segona, i la
segona quan tornes en el país del teu quotidià.


No tinguis mandra de
regar cada dia a la bona hora el teu hortet, aquell que toca la caseta
amb teules verdes, la caseta dels avis, besavis, rebesavis i de totes
les parelles de les quals uns i altres procedim, nosaltres els
sedentaris com els nòmades o els del mig-mig; rega i esmoca -si encara
es pot, i mata les males herbes rancunioses- mes sense recórrer a un
ajut químic.


En el nostre dia a dia, no tot pot passar per llegenda o cinema, ara bé no ens deixem caure arrapem-nos i guardem-nos dempeus.


Si
algú que aprecies et gira la cara, et fereix. Si algú que no aprecies
ve a tu per felicitar-te (sempre hi ha motiu d'enhorabona) no endolceix
mica la ferida.


Em trobo bastant curt de diners, penseu que he de fer
una crida a les xarxes, o de convocar un congrés de diputats i senadors al palau dels miralls
de Versalles o al pati dels Tarongers de Barcelona?


Un camp de retenció d'animals se'n diu parc zoològic. Aï, qui expressió tan humanista!


De
la pugna entre el goril·la i el robot qui en sortirà guanyant i al cap
de quantes patacades? L'encontre comença, apunto sobre aquest paperet
blanc amb el bolígraf, regal publicitari, tots els seus pronòstics. En
aquests primers minuts el goril·la sembla defensar-se com un home
valent... Més tard veure'm qui de tots vosaltres haurà guanyat el dret
de servir el triomfador de la pugna.


El meu contradictor té raó, però
qui et permet d'intercalar-te entre nosaltres dos, jo no vull fer-li
homenatge de cap submissió i l'abraçada de germanor. Jo no abaixo el
cap, no plego l'esquena, no m'agenollo i tampoc defugiré, no cesso el
combat, continuo. Fins a sembrar una suspició en l'argumentació del meu
contradictor i d'aquell audaciós que s'ha interposat per a magnificar la
raó del meu contradictor les seves justes i clares conviccions. I
aplegar en una mateixa garba tots els aplaudiments i els xiulets de
l'assemblea a punt de partir-se en dos camps.

xxx

 

Posté par Jaume à 17:35 - Commentaires [0] - Permalien [#]

Caroline Cavalier à Bages

Dans le cadre de la Sant Jordi 2018, Caroline Cavalier expose une centaine d'oeuvres sous le titre "A la maison" à la Casa Carrère à Bages jusqu'au 3 juin. Cette exposition est ouverte de 15 h à 18 h, du mardi au dimanche. Le vernissage a eu lieu hier vendredi en présence d'une très nombreuse assistance bluffée par  la qualité du travail que l'artiste montante de la scène régionale leur a donné à apprécier.

NOTES SUR

Caroline Cavalier

la bosseuse discrète qui fait ce qui nous regarde

xxx

De Brive (en Corrèze), où elle naît deux ans avant le mathématicien Patrick Villani (1973), Médaille Fields (2010) à Bages (en Roussillon), où elle expose aujourd'hui et où vit le jour le grand  Jean-Pierre Serre( 1926). Médaille Fields (1954 )

Caroline naît entre la naissance de la figuration narrative (1964)  et l'avènement de la figuration libre (1981).

Caro.:  a une dizaine d'années quand la figuration libre apparaît en France. C'est dans ces mêmes années "quatre-vingts" (eighties) qu'Internet arrive en Europe (1982-84)

1985:  La figuration libre est représentée à la Biennale de Paris.

2018: (33 ans plus tard): Caroline Cavalier/ Cassa Carrère-Bages (P.O).

Caro.: en Roussillon depuis 1989 (elle avait 17/ 18 ans), date de son entrée à l’école des Beaux Arts de Perpignan

Diplôme de graphiste-maquettiste

-Commence à exposer 1998/ 1999.  Elle naît en tant que peintre (public) à Millas.

-"Rayonnement": Période 2004/ 2012:

a) Perpignan : XIII expositions.

b)  Département: Millas, St Estève, Laroque des Albères, St -Génis-des-Fontaines, Rivesaltes, Sainte-Marie de la Mer, Alénya , Collioure, Saint-Cyprien, Collioure....

c) extérieur du département

-2013: Ouverture de l’Atelier ACC 17, av du canigou 66170, St Féliu d’Avall

1989-2018: Déjà trente ans de travail.

 

On dira qu'elle appartient à la mouvance non élitiste de l'art ( 1) expressionnisme abstrait, 2) minimalisme,  3) art conceptuel. -qui semble  en nos temps  avoir du plomb dans l'aile. Elle procède et illustre une forme d'art populaire, que l'on dit à la portée de tous, qui joue les cartes du spontané, du ludique, de l'onrique, de la parodie, de la simplicité...du lâcher prise diraient d'aucuns (le grand fleuve du retour: nouvelle figuration, figuration narrative, figuration libre, trans-avant-garde  et  néo-expressionnisme, bad painting).

Caro.: contrairement à d'autres artistes ne fait pas du ping-pong entre plusieurs courants. Elle demeure fidèle à une modalité d'expression qu'elle ne cesse de cultiver,  d'affiner, d'enrichir que ce soit sous forme de a) tableaux, b) volumes (bois polychromés).

1- une partie du travail exposé a été réalisé dans la Casa Carrère, bénéficiaire d'une sorte de "résidence d'artiste" (une aubaine, une première locale)

2- une partie du travail est une lecture de l'écriture architecturale de certaines particularités de la Casa (comme la salle juste au-dessus de nous).

3- l'ensemble du travail de Caroline Cavalier est un hommage au lieu et à ses fantômes (des naïfs de l'ancien Palais, aujourd'hui près de Paris, à Vicq) et aux artistes divers mais talentueux qui l'y ont précédé depuis 2007 (et que rappellent les belles affiches placardées sur les murs de la salle où nous nous trouvons à présent).

Elle s'inscrit dans un héritage, celui du capital-catalogue de la Casa Carrère (aujourd'hui lieu d'exposition recherché) 

 A voir...un colossal travail, puissant et méticuleux, léger et grave, diurne et nocturne,

des  compositions (gébnérales) frontales,

des dessins et des signes: pictogrammes et glyphes,

 des silhouettes et des situations -l'humour toujours en prime

des drôles d'oiseaux, de poissons, animaux, des drôles de bonnes-femmes et de bonshommes.

des portraits, des scènes, des paysages.

des transpositions de choses vues (ou imaginées).

des polychromies (très rarement du monochrome, ou du camaïeu, ou du noir et blanc).

Caroline Cavalier

. rejette disons le "réel tangible" mais ne met pas sa touche de couleur ou son geste d'écriture dans les pas des abstractions. Mais elle n'abolit pas ce qui fait signe... Elle a besoin de "motifs".  Qu'elle simplifie, stylise...Elle n'est pas dans l'illusionisme trompe-l'oeil des raisins de Xeuxis que des oiseaux viennent becqueter.

Elle nous attire vers un monde où l'irréel versus "fantastique" ou versus "merveilleux" donne la mesure et le rythme et où la fantaisie est en point d'orgue. De robots en faction de shadocks en ébullition...

Thèmes et formats: variés.

Matériaux supports : bois, carton, toile, bâche...

Techniques (mixtes) et procédés: la peinture au sens artisanal/artistique (qualités et propriétés). Acryliques, résines...

-des Tableaux (surfaces peintes): icône, triptyque ou quadriptyque, fresque/muralité (enfeus)

-des Tableaux objets: découpages, reliefs, bas reliefs. Le plus souvent en "groupe", série ou suite.

-des personnages et  scènes: traités plastiquement par les ressources du croquis d'humour, de l'illustration libre, de la bande dessinée, du graffiti, du dessin d'enfant ("Il reste toujours quelque chose de l'enfance, toujours..." disait Marguerite Duras) 

-des Objets/sculptures avec polychromie : colonne, totem..."personnage", simulacres de "troncs" (d'église), d'"urnes" (funéraires), "boites" (reliques) de "stèles" (commémoratives..."croix" (de calvaire)

Caro. est une perspicace et une intuitive. Une "compositrice"  d'ambiances chromatiques mélodiques sur des supports  par l'arrangement de ses formes/couleurs sur des supports ou sur des cimaises. C'est aussi une assembleuse/monteuse. Une "constructiviste", sinon une "constructionnniste" (mais c'est là un autre domaine)

Que fait-elle au juste ? Où va-t-elle?

Sans doute à la question  "Où vas-tu donc Caro, elle ferait la même réponse que fit Itzig (le cavalier du dimanche):  "Où vas-tu Itzig. Moi je ne sais pas. Interroge mon cheval". N'est-ce pas en peignant (en pratiquant) que l'on devient peintre (que l'on se forme à la peinture). C'est par ce mot d’esprit que, dans une lettre à W. Fliess du 7 juillet 1898, Freud témoigne de la poussée de l’inconscient dans son travail d’élaboration.

Ce travail d'artiste:

Il se trouve en atelier et sur le lieu d'une intervention (dans le cas, par exemple, d'une résidence d'artiste). Il se trouve aussi et préparer une exposition n'est pas "jour de fête":

1) -dans la compréhension des espaces et volumes du lieu d'accueil (le Sieur Carrère n'avait pas construit son jouet au mitan du XX° s.pour y accueillir des... poètes).

                                2)- dans l'installation adéquate du travail en fonction de la Maison. Ce ne sont pas moins de trois niveaux. Avec des unités différentes, en dimensions et configuration.

        3)- dans la mise en scène du travail:

  a) par l'accrochage et le placement des  oeuvres (rassemblées ou isolées) et par l'utilisation de la lumière naturelle.

Née sur la paroi...la peinture revient sur le mur. Le temps d'un accrochage, d'une commande, d'un achat. Les mamans et papas  du "rapport" au mur ce ne sont ni... les muralistes mexicains, ni... les graffeurs du street art new yorkais  et Caro y rend hommage à  tous et à toutes sa manière opiniâtre, féconde et gourmande.

b) en dialogue avec le lieu et ses caractéristiques architecturales. Caro s'y a) adapte par la simple pose ou b) transforme, métamorphose par le recours à certains pouvoirs magiques de la peinture).

Par exemple: Caro. "sacralise" un espace neutre, profane...d'une salle du premier étage se laissant entraîner (ah: cette force de l'Invisible!) par certaines de ces caractéristiques: la structure gothique de l'encadrement d'une fausse fenêtre (il en est au moins cinq!) et elle pose son imaginaire raisonné ou spontané sur les espaces muraux ainsi délimités et...voilà la fausse fenêtre devenue enfeu: tombeau médiéval encastré dans le mur avec un décor peint. Cinq enfeus en tout... et la salle prend -pour qui veut regarder et méditer- des airs de basilique sinon (mais n'en faisons pas trop) de cathédrale.

Ce n'est pas la seule notation de sacré que notre peintre donne à son exposition. Il y a cette Croix chrétienne du troisième étage...ce qui en rien ne veut signifier que l'itinéraire de l'exposition serait une "Via Crucis". En effet si Caroline Cavalier peut être grave, et même avoir le trait dramatique, elle pratique surtout un art  de la surprise, de l'étonnement, du divertissement. D'un jeu: entre l'artiste qui propose, le spectateur qui regarde et...l'oeuvre regardée qui nous regarde, esseulée ou "en meute". Ah, comme elle est présente chez Caro cette question de l'oeil de poisson, de loup, d'oiseau (hibou?), d'homme, de femme, de taureau (qui montre son flanc beau comme une toile peinte), ou de reporter- photographe)?

Ne serait-ce pas l'oeil du père ou papy cubiste auquel elle est attachée? L'oeil, le profil du visage, le taureau y renvoient et surtout ne fut-il pas un...ventilateur des arènes plastiques? Mais peut-être n'est-ce qu'un clin d'oeil à Marcel Duchamp qui il y a cinquante ans, en 1968, écrit dans "Marchand du sel":   "Ce sont les regardeurs qui font les tableaux". Le créateur est responsable mais jusqu'à un certain point; il faut qu'à son tour le spectateur besogne.  Caroline Cavalier, bosseuse discrète qui fait ce qui nous regarde, propose. (Elle vit dans une mosaïque d'espaces: terrestre, aérien, marin, sous-marin.) Cohabitation de signes de vie ou attentatoires à la vie, le danger couve et ne se réduit pas au simple ressenti.) Eloge de Collioure et des jeux de construction. Elle y joue de la guitare et exhibe des simulacres de Betty Boop aux bouches pulpeuses de rouge désir... A vous de voir, donc.

J.Q.

 xxx

 

  

 

 

Posté par Jaume à 12:23 - Commentaires [0] - Permalien [#]

vendredi 6 avril 2018

Poeta o picapedrer

Deixa'm ser poeta, deixa'm ser poeta, amb la o, la e, la a -cridava una
criatureta tancada en el seu cercle de joc. Vestit de bebè estiuejant.
Terrà de sorra fina, baralla protectora de fusta de color de mar i
aguantava a cada una de les seves mans una aïna: una pala roja, una
forca negra, i als seus peus tenia un rastell verd i un cubell blau?
Deixa'm ser poeta, deixa'm ser poeta, amb la e, la a, la o -cridava la
criatureta que es dirigí, armat i el morro acusador vers la seva mamà,
una senyora d'edat balzaciana,
ben acomodada i segurament somiosa en un banquet d'últim disseny
mobiliari urbà. El clam de la criatureta alternant entre xisclets i
plors altisonants finí per despertar la seva mamà, rossa i potser ben
plantada, però no es veia. No cridis, no cridis fillet meu, raó de ma
vida, no cridis -contestà, entre dos badalls, la mamà que, mala mare, no
es dignà a llevar-se per rebre'l i consolar-lo contra el seu pit. El
fillet desconcertat titubà i tirà forca i pala als peus de la seva mare,
aquesta ingrata gegantina. Es posà color de brasa i fulminà com un
patge aprenent de drac a Can Jordi. Deixa'm ser poeta, deixa'm ser
poeta, poeta de la a, de la o, de la e - i rastellaré el que vull i
ompliré el que puc (petit sóc, no?). Per una vegada - d'ençà que em
portes en aquest circ, per tu dedicar-te a una migdiada- mira't les
coses amb altres ulls i deixa'm ser poeta, mamà, deixem ser poeta, poeta
de la o, poeta de la e, poeta de la a. Sí, poeta vull ser! Poeta per
fer-me amic de la pedreta que no es posa al recés quan la televisió dels
iaios especula que plourà... No, mamà, jo no vull fer de picapedrer.
Deixa'm, mamà, ser poeta. El bebè cessà de xisclar i plorar. Apagat el
clam, disperses les aïnes i el fillet recolzat d'esquena a la baralla
del cercle de joc fent el botet, la mamà intransigent reprengué els seus
afers: somiar. i somiava que el seu fill ja fet gran vivia de picapedrer.

xxx

Posté par Jaume à 16:10 - Commentaires [0] - Permalien [#]

jeudi 5 avril 2018

"No som bons autors"

No som bons autors...no pas que escrivim mal...no...tenim bon material...no, és perquè no tenim lectors. Són lectors rars, escassos i superficials: patriòtics. La pàtria si, la literatura, no. Volem ser bons autors i exigim què ens doni lectors...bons lectors.... No pas dels que fan córrer la nineta de l'ull sobre la pàgina sense replegar-hi res i passar a la pàgina següent. Volem bons lectors. Doneu-nos-en... lectors que caven, que poen, que s'exciten, que reneguen, que tiren -per la finestra- el llibre perquè res hi han trobat. Volem i exigim  uns lectors, que no van per contes, als quals no fa tremolar l'ànima, batre el cor i cavil·lar el judici qualsevol si a l'entrecuix o qualsevol no aflorin al llavi. No som bons autors! Vosaltres, només vosaltres, en teniu la culpa... Nosaltres sortim d'on podem, pel broc petit o el broc gros del càntir. A vosaltres tota la culpa, lectors de poca fe, del mínim esforç i de la lleganya a l'ull... Com si no bastava que fóssiu pocs... No som bons autors però sou vosaltres qui (per quantitat i qualitat) feu que som el que som: esquifits, lletjos, infructífers. Manipuladors de ploma que no saben canviar la seva tinta i ignoren el color de l'aigua... perquè? perquè? perquè (que no es veu?) ningú, ningú, ningú -clar i català- els ajuda, els empeny amb crítiques públiques o cartes privades vers un millorament, una excel·lència o... una desaparició brutal i definitiva. Venturers autors solitaris que no saben situar el tou entre el moll i el sec, el fred entre el tebi i el calent, perdularis d'un corn de mon desmantellat que vaguen entorn del llur llombrígol (que no volen oblidar), es palplanten davant un mirall (que no volen trencar), reguen un rengle d'iris en els límits d'un jardí d'infant o -alguns gosats- fan comerç oníric de fantasmes eròtics sobre un baldaquí de quatre sous. No som bons autors! N'he conegut un: maquinista mata metàfores. Un segon: penjava amb escala alta truismes Un altre: equivocava escriptura amb fraseologia. Un tercer: s'estimava més mimar que no pas inventar.... I tots (jo també, com què no?) amb vista curta i llengua indigent i alhora indòcil. El nostre diàleg (desafortunat diàleg) amb els mots i les seves dependències mentals i narratives, es perd dins un carreró sense eixida o fa figa com un motor sense energia. Totes poesies quallades, pútides, rebutjades per nasos acadèmics ! Bons autors? No ho som perquè aquest monòleg no és suficient per agafar-ne els colors i la vitalitat que encoratge l'aturat a buscar feina altra cop o el torero de saló a vestir-se d'un de gala -o mort- i saltar dins l'arena. No som bons autors perquè l'energia vitalitzadora del bo els lectors (qualitat i quantitat) sols poden proporcionar-nos-la i fins ara som cecs que no discriminen el perfum de jacint del de l'hortènsia.

xxx

Posté par Jaume à 18:06 - Commentaires [0] - Permalien [#]