"L'hivern és bona sesó"

L'hivern és bona sesó i fa remuntar a la memòria records d'adolescència. Nostàlgia, potser? Quan li dec, senyoreta? "Realitats" torneu.

Anar a caçar pardals, amb pataugas, pantalons de golf, jerseis de llana i bufanda de llana encara més protectora...Pardals que s'amaguen per defúgir les plantofades gelives de la Tramuntana, dins del brancam fullut i tamarut d'uns ciprers que xiulen la seva resistència. Poc importa quants pardals, l'interés residia dins del fet de trobar-se aquí, un cigarret mal encés per uns dits malhàbils que portaven amb prou feines als llavis. El fum sortia de les boques com el vapor de les locomotores. Es parlava amb veu baixa per no despertar el veinatge, encara que no hi hagi ningú és sospita tothom. Les converses darrera la bardissa de ciprers giraven entorn dels pares, dels estudis, dels jocs, de les dolenteries i dels amors -dels aprenentatges dels amors. Ben d'hora et dones compta que la caça, sigui on o d'espera, és una ventura sexual...

Al repetell del sol (l'expressió no té equivalent en cap altra llengua parlada al món), qui no s'hi ha posat no pot parlar-ne bé. Dempeus, l'esquena en contra el mur ampli d'una parraguera, o seient sobre un llarg banc de pedra, gaudint dels raigs o fent petar una xerrada que reblanqueix tot el que passa per les mans d'questa institució de carrer, mig parlament mi tribunal, que s'anomenava el rall. L'adolescent sempre hi guanyava quelcom a afegir-s'hi, oía comentar el que hi havía dins del diari i el que no hi havía, escoltava les proeses dels uns, les mentides dels atres, es feia per l'orella una ideia del realisme i de l'afabulació.

L'hivern també és època per còrrer. Un terç de pradera i quatre mocadorets de sol i neix un estadi amb els sosis de campions: Malafosse, Trescases, Comes, Maso, Gras...L'essencial, espolsar-se el fred que t'havia congelat els peus i les espatlles, tustar i còrrer d'un ban i després de l'altra. Còrrer i fer caure ("aplacar"), l'angoixa de tot jugaire: que l'adversari tusti més aviat i còrri més rabent que tu i porti aquella pilota de cuir (feta molt sovint de pellot) entre els dos pals, horitzó de tot desig de víctoria. Joc de passa passa, de cops de peus i de cops de punys. Un arbitre mancan sovint per dir a la patuleia esverada amb calces curtes -i no tots amb crampons- als calçats la barrera que separa la bàrbaria de la civilització.

Llorejat o nafrat, llorejat i nafrat tornaves a casa. La xemeniea espetegava, et reclamava socors i per sobre el seu matelesset de brases depositaves, com per una cerimònia pagana, sarments i tronquets. Bufaves quan el menester s'en feia sentir i perque no tota llenya obeix a l'ull i al dit.  Aquella, massa seca,  s'ha consumit sense que t'en hagis donat compta, el temps d'agafar les mordasses. Aquella, massa verde, mollada potser, protesta que no hi vol anar, que li repugna cremar tant jove i ho manifesta dins un discurs de fum que agredeix l'ull abans de s'enfilar per amunt. Aquesta, tanmateix, mostra bones disposicions, s'en alça vespilles encantadores i s'enflama de bon grat, mou les seves flames com ones manllevades a un arc de sant martí tardorenc, batalla fins a la pau grisa de les cendres. Espectacle extraodinari, i no s'ha de doldre sallir-s'en amb l'esquena freda com els ventalls d'una finestra!

Lleó ELNAP i Lluís LAPIT