L'ùnica quimera

Dos amics s'aposentaren prop d'un rocam i posaren a terra els seus sarrons. L'un en tregué tres quimeres dessecades i l'altre, una arengada que (miracle!) bellugava. Decidiren, la rialleta al llaví, ambdós amics, de fer-se un bon esmorzar. La ruta llarga i polsosa els havia cansat i despistat un xic, ja tocava l'hora de la regeneració i d'una sana reorientació. Aleshores, el primer fretant-se els dits, tal un màg, encengué el triplet de químeres. La flamarada que s'en va aixecar demostrà als presnts a l'acte i sense fer durar massa el plet, que eren de bona soca. Amb això de les quimeres s'ha de fer força atenció, i aprendre a distingir la que està disfressada de la que ni sap el que és una mascàra. L'altre, amb l'esclat del foguet dins la mirada, estossà l'arengada -aï! la pobreta!- que segurament trefúgia d'ànsia durant l'espera. No serveix de res interrogar-se sobre el propi immediat destí. Saviesa d'arengada compartida almenys pel cargol i pel calçot. L'home de la brasa i l'home del peix, ajupits com tota civilització del foc ho mana, es miraven com dos bons amics que ben entès i d sempre eren, ferms en els seus valors, sentiments i conviccions. Mai cap boira no'ls havía separat, cap tramuntana no havia portat l'un més lluny que l'altre, la pluja quan, amb bon sentit o mala fé, es posava de la partida queia ncessàriament sobre un mateix paraigua. El foguet fèu el seu ofici i l'arengada sense un piu de refus s'abandonà a l'atavisme de la manducació. Suprem moment de delícia! "Espera un segón" digué l'un a l'altre i sortí del sarró una ampolleta de llet. L'altre digué, "que bona és, quin record d'infància tant tendre" i de glopadeta en glopadeta xuclaren tota l'ampolleta. L'un, qui sap borratxo de nostàlgia, la tirà contre el rocam. Es va sentir una ràpida fressa de vidre trencat. L'altra, igualment emborratxat, comptava els bocinets del que fou l'ampolleta de llet i que ni tant sols el seu "proprietari" sabía que duía dins del seu sarró. Un cop esmorzat, i l'esperit refet, varen constatar que no els hi quedava cap químera i que no tornaría més aquell nou temps de l'arengada. Aleshores, dempeus i cara a cara, al davant del rocam que s'infla com un monument històric finalement restaurat i inaugurat, pactaren igual com en antic mercat del bstiar, la suite de la ruta i... per primer cop... la seva separació. S'els veia a sobre els tremolons de la dspdida. Quan hi ha una arengada, pots fer a menjar per dos, però quan ni tens una idia d'arrengada, millor val no insistir. Qui camí triaría l'un? Quin camí agafaría l'altre? Tancaren pùdicament els ulls per amagar una pregària interior o facilitar qui sap quina especulació. Al tornar-les hi la vista, s'els imposa una realitat amb la qual mai havíen comptat, de la qual mai ningú despert o adormit mai els hi en havía parlat. La separació, i bé, els hi resultava impossible, si impossible, per que la separació també és una quimera. O millor dit l'ùnica quimera. Des de llavors els dos amics segueixen de bracet la ruta, de més en més vells, de més en més amics, de més en més secs com arrengades. Xxx