Beneficència

Una balladora trencà la rotllana de sardana, enfurismada, i llençà com si fos jo, pobre espectador, i húmil oient, el culpable d'una mala conducta. 

"No hi ha cosa més enervant que tenir davant seu, qualcús que mastega un xiclet (o dos, o tres), com si no passés rés, com si aquesta nostra vella i bella dansa no exigís una actitut de lleialtat, com als bells temps aristocràtics, als canons de la beutat de la cerimònia de celebració."

Passà al meu costat, dignament immobilitzat, fent-me dobtar tres segons si és permetria o no escupir-me el seu fel a la cara. Passà, però no em tocà, el culpable no era pas jo. Ni tant sols vaig girar-me per saber qui era. De què m'importava conéixer el rostre del veritable autor d'aquest petit incident de rotllana. Del que em vaig donar compte quan va sortir la balladora és que les vigatanes que portava no eranni ben llaçades ni ben vernacles. Aquella mateix tarda, no sé si tocava la Cobla Sant Jordi o la Mil.lenària, vaig també presènciar una altre incident. Més o menys greu, segons la clau interpretativa que utilitzareu: banal, o metafísica o sexual.  Un senyor, un veritable pinsà de platja, palpantat, mirant-se el Canigó tan com el Montserrat, les mans llevades per saltar i puntejar, i tot d'una, l'ocell s'escapà, i tot volant em llençà com si jo fos l'únic testimoni del que venia d'ocórrer (personalment, no havia notat res, sino la lleugeresa d'aquesta dansa que uns anomen sardana i altres designen com el primer cercle de claredat de l'imperi diví):

"No hi ha dret! No s'ha de permetre a qualsevol ni a quasevulla entrar dins del nostre temple coregràfic si no té  uns bons peus, figureu-vos, que la meva veïna de dreta, saltava, saltava, punetjava, puntejava però amb tal indelicadesa com si patís d'un formiguer a cada peu, i amb l'un es fretava l'altre."

Jo ni tan sols li vaig contestar la paraula. Era la primera vegada que el Cant d'una Tenora m'havia atret vers la plaça de la Casa de Vila. No podia decentment posar-me en les coses dels guardians fàcilment irritables de la tradició, jo que no portava encara ni faixa ni barretina.

Una setmana després dels incidents de la rotllana, que la premsa presentà titulant-los "Ruptura de cercle sardanista". un amic cafeter em presentà l'Enric, un amic seu que bevia només begudes anisades i m'en pagà, aquell dia, tres. Ell m'explicà la sardana de cap a peus i la màquina per a comptar que s'ha de tenir per no perdre un punt. Li deien el Papa de la Sardana. Potser també l'heu conegut. Pontificà fa temps. Cap estàtua al seu poble que té fama de valent i d'obert, ailas, no en recorda la beneficència.

Martiri Joan.