A les perifèries

Aquest propassat dissabte s'han tancat a la Universitat de Perpinyà Domitia unes jornades sobre el tema de « teatre català a les perifèries ». Històriques per més d’un motiu i en primer lloc per haver pogut organitzar-les, mercès  a les enèrgies i el voluntarisme (tossut) d'un grupet de gent (V.E.C.T. i INTER-MED). Històriques per la temàtica introduïda per una aproximació a un nou concepte (« interzones »), treballat pel professor Jonathan Pollock, pel nombre de ponències (12) i dos taules (dites) rodones. Per una presència nombrosa d'estudiants i de públic no estudiant. Per la diversitat i  la qualitat dels ponents : historiadors, joves investigadors, professors de literatura o de teatre. I, també, per una confrontació « nord/ sud » (principalement Alacant/ Perpinyà).

Històriques, tot i no satisfer plenament ni els oïdors atrets per les temàtiques llamineres sobre el paper,  ni tampoc els que les desenvolupaven, per falta d’un temps d’exposicó suficient. On hi ha molta oferta i poc temps, neix sempre una frustració. Frustraciópels que ofereixen ( lectura accelerada, o tallada, o nerviosa) sintesis d’uns treballs (inèdits) i pels qui despistats (per les corredisses,  o els el.lipsis  dels primers) s’hauran d’esperar l’edició d’un volum reagrupant els actes.

Tanmateix moltes coses es van dir i escampar. Màteria a reflexió i debat.  

Un cop acabat l’acolliment amb la benvinguda del degà Nicolas Marty, i declarat obert el col.loqui, el divendres, Gabriel Sansano (Universitat d’Alacant) es llençà a fer-nos entendre el pas « del romanç al col.loqui dramàtic ». Seguiren :   « les funcions del bilinguisme al teatre del segle XVIII » (Josep Maria Sala Valldaura, U. Lleida), « Colonialisme, patriotisme i guerra  en el teatre alacanti»(Jaume Llorert Esquerdo, U. Alacant) « és amb la guerra dita del francés que apareix un teatre politic en català fet d’obres de cicúmstancia. »

El segle XXé no fou absent del col.loqui. Hi figurà amb « a propòsit del despropòsit » (Isabel Marcillas, U. Alacant) : descripció d’una dramaturgia molt contemporània de Patrícia Pardo», i d’una « una estètica grotesca de la perifèria ».  

La part norcatalana de la realitat teatral va tenir tribuna i senyera mitjançant dos taules rodones (l’una divendres a fi de tarda, moderada pel professor Gentil Puig Moreno, UPVD, l’altra dissabte poc abans la cloenda del col.loqui ) i una sucessió de set ponències el dissabte a matí.

La taula rodona va permetre d’apreciar la creació i la difusió teatrals nordcatalanes, bo el panel representatiu dels qui hi van sortir no fos complet  (Força real, grup dinàmic de Millars per exemple faltava). Ara bé dos grups dels més antics, actius i incansables del manteniment de la pràctica (o fòl.lia) teatral al nord de l’Albera : el FontFreda (Ceret) i l’ Ultrera (Sureda) havien respost presents.

Respectivament posaren a la llum uns punts febles i uns punts forts del teatre nordcatalà, i en una segona part  reflexionaran sobre el que s'hauria de fer pel millorament de la seva situaciò (la qual no valdrà la pena recordar que no és pas extraordinàriament bona).

Jaume Llong, únic autor present i portantveu de l’Utrera, rapassà la historià del grup i l’eficàcia popular dels seus muntatges. (L’editoral « Trabucaire » acaba de publicar un volum aplegant totes les obres de Llong sota el títol de « Quarante anys de teatre català a la catalunya del nord »). Es declara a favor d’ « un teatre de creació sense engany », obert a la adaptació a altres variants linguístiques o llengues estrangeres, però rebutjar el qualificatiu minoritzant de « populista » pegat de cops a la seva producció.

Pere Manzanares, actor i periodista, va recordar un dels primers grans èxits del teatre nortdcatalà, « Hem de casar en Baptista » de Pere Guisset pel (desaparegut) grup de Sant Andreu -del qual Pere era un dels actors-  féu  un « balanç » teatral basant-se sobre una sintesi  feta i publicada havia l’any 1979 al catàleg de la « Mostra de Cultura Catalana » (Palau dels Reis de Mallorca, Perpinyà). Per ell, ben poca cosa de nou sota la capa del sol és pot notar d’ença d’aquella data. El teatre nordcatalà per sobreviure havia, segons Manzanares, d’evolucionar destacant-se del « ruralisme que aleshores hi dominava » i enfocar e il.lustrar « problemàtiques més urbanes i universals. »

També figura experimentada del teatre al nord del Pirineu, Joan Iglesias hi anà del seu testimoniatge, d’actor lligat al teatre pobletà, i de creador del personatge de Josep de la Trinxeria  a « Angelets de la Terra », l’obra far de Jordi Barre i Joan Tocabens. Líric e intransigent, es féu defensor d’ »un teatre arrelat, monolingue, reivindicatiu i conqueridor ».

  Joan Pau Belmas i Joan Miquel Ricard, dos comediants del grup Fontfreda de Ceret, van evocar allò ben senzill que mou la seva ventura escènica : « el pler de fer teatre », de fer-ne « amb un sentit d’obertura a obres, que vinguin de Barcelona o de Paris, però  en llengua catalana. » Parlant del seu futur els Fontfreda no dissimulen que depèn de la implicació « molt més voluntarista » de les institucions, i « dels qui tenen la responsabilitat de la cultura catalana, per exemple, a Perpinyà. » Subratllarentambé « una potencialitat de joves actors ».

El futur no sembla pas fosc puix que Fontfreda « disposa d’un grup de cinc o sis joves entre 15 i 18 ans » que es dediquen amb passió i rigor a servir « un teatre en català, d’autors del paîs, o adaptacions d’obres d’autors catalans o no catalans, de Barcelona o de Londres. » Es van felicitar de què « aquest joves venien de les seccions de « teatre català a la catalunya nord ». Un tema que és va explicitar el dissab te 17 de novembre amb la segona taula rodona del col.loqui. « Existen ‘seccions ‘, però no encara ‘tallers’ com en altres llengues, en pocs instituts. No és fàcil, però anem progressan. S’en troba tanmateix a Perpinyà i a Ceret » van comentar  amb entusiasme i alhora lucidesa Rosalba Pagès, Maria Balastegui i Jordi Sales, tres animadors d’aquestes seccions.

El col.loqui va oferir unes bones sorpreses tocant la història o la memòria teatral de Perpinyà i de la seva regió.

Nostra Terra (Pierre Grau, historiador i especialista d’aquest moviment cultural) va tenir una secció de teatre català  més o menys "vinculada » al Centro espanol i portada per Pere Llado.

Recepció i difusió de l'obra de Jordi Pere Cerdà  (Marie Grau UPVD), el dramaturg hagués fet una rialleta al veure’s presentat amb diaporama, gràfics i diagrames.

 Sorpreses, algunes d'elles amb un toc surrealista, com la rehabilitació (no obstant legítima) de Llúcia Bartra (Anna Braso, UAB), d'Illa de Tet ( com Joan Amade, Josep Sebastià Pons o Simona Gay).

Sorpresa de la resurecció  també amb una esquematització del breu destí del teatre circ « Variétés » (Cristina Badosa- UPVD) que durà del 17 de juliol 1877 al 12 juliol del 1880. Creat dins del jardí d’un antic hotel (Cabaner) i del qual el pintor Esteve Terrus féu el docorats, podia recollir fins a 2000 persones. S’hi van programar algunes obres en català.  

El col.loqui no podia « descuidar », sobretot l’ any del cinquanté aniversari de la seva mort, el gran J. S. Pons (Miquel Adroher, UPVD). « L'Amor i el papagai" fou radiografiat  com obra inspirada d’una noves del Papagai d’Arnau de Carcassés amb afegitons mítics o literaris d’altres fonts.

Els lligams teatrals actuals (més o menys estrets) entre Girona/ Salt i Perpinyà i l’històric de l’Arxipèlag de Perpinyà (Fabrice Corrons, U. Tolosa-Le Mirailh) van ser analitzats de manera precisa i crítica, recalcant la ràpida « visualitat europea » del dit Arxipèlag i lamentant el fet que no compleix « amb les seves obligacions de promocio d’una creacio teatral catalana » ; « un sol espectacle previst a la nova programacio, una obra mestre anglesa ».

« Joan Cayrol i la tradició del monòleg a Catalunya del Nord » (Jacint Carrera-UPVD-VECT) amb referències a Un Tal (Albert saisset) i a Joan Caprí, fou la darrerana etapa de la volta teatral dels paisos catalans, d’Alacant a Perpinyà. Una volta rèixida que, per cert, hauria d’animar els seus organitzadors de la Facultat de Lletres i Ciències Humanes de la Universitat de Perpinyà per refer-la l’any vinent.

El Rabassaire  del Temps que passa.