Ella, entre colobres i bous

Quan els polítics no en saben rés i que els historiadors fa anys que nos es preocupen jà en aquest mon deficient de buidar velles caixes de documents i d'escodrinyar papers i paperots per ajudar els primers a ferse els més moderns possibles, a qui puc adrecar-me jo en aquest món deficient perque  algú em  digui amb precisió,  i m'hi porti si li vè a gust,  on es troba l'Arbre de les Fades. a la vora del qual, Ella, la del cabell foc, em donà cita fa dos segles. He tardat, sí molt, però tantes coses em quedaven per fer...He tardat molt, sí, tot i còrrer molt aquests darrers dies per no perdre-la en el meu record... I ara que estic aquí  no reconec el poble, ha perdut la seva muralla. He preguntat cortesament a un vell i m'ha contestat també cortesament "Perpinyà? No conec!". He fet la mateixa pregunta, sensa inflexió de cap síl.laba a un jove, entre quinze o disset anys i bastan eixerida, m'ha contestat "Perpinyà? No conec!". A una parella creuada al passar pel subterrani de la nova estació he fet, per tercera vegada, la mateixa pregunta. La parella m'ha mirat de revès ull i he entes, ferit per aquesta mueca en el meu més profund de la meva legitimitat d'orgull, que no entenia quina ximpleria demanavi... I cansat, ofès, a punt de llançar la meva idiota pregunta al riu que rajava de valent als meus peus, una patota es va manifestar. Ningú l'havia vista, ningú l'havia sol.licitada... Es va despenjar d'un balcó, i saltà al carrer, em va fer un senyal de la mà (d'un tros de teixit o de carteró que imitava una mà).  Al aproparse de jo, intrigat com no, es metamorfosava lentament, un pas un canvi, en princesa de contes. Princesa de cap a peus. Les seves sabetetes eren com cuques de llum.  Ben vestida i atreient la vaig trobar quan el seu alè m'acaricià el nas. "Jo, si, conec Perpinyà. Jo si, que us hi puc acompanyar a l'Arbre de les Fades. Sé, qui i on  es va plantar. Fou el senyor Mir Manda, i fou al barri de les Blanqueries." Entenia tot allò que me deia. La mirava amb goig, l'escoltava com potser mai cap emperador escoltà un oracle i, amb quina set, em bevia cada una de les seves paraules, com si fos un vi únic i regenerador. La seva veu dolça, on reconegué un sabor de menta, m'obrí la porta d'un somni, aquella vella cita d'ahir, de feia dos segles, sí, tan antiga, en aquell poble on Ella m'avia dit que vivia i tenia família, avui en dia poble desconegut des humans que hi viuen però sempre present al cor de les patotes. Espatlla contra espatlla, Ella princesa i jo captaire, seient sobre un banquet de fusta dessota de l'Arbre de les Fades, ens repensavem, els llavis bellugadissos i les mans imprudents, aquell món, nostre món, món inmens, que s'estenia del camí del Pou de les Colobres al camí de Negabous. Món fantàstic que els polítics, historiadors i molts d'aquells de la casta dita dels poetes animalers ignoren. Aleshores, perquè precisament aleshores?, un corb es despertà i amb tres d'aquells badalls frenètics que sovinteja regalar a les rodàlies em tallà net el somni. La princesa tornava a ser patota, penjada a un balcó i jo, tornat al meu mester de cada dia  de captaire d'inèpcies.

Jeroni Atol

xxx