A peu coix

El temps que passa escriu sobre les mans, escriu o almenys les taca. No s'ha d'ésser expert en paleografia per entendre el sentit de la majoria d'aquestes taques. El temps ni s'accelera, no s'alenteix encara menys es para. Ni enigmàtic, ni misteriós, passa. I em miro les mans, i compto nerviós... tres, cinc... taques de més... si no vaig errat.. que a la propassada primavera. 

La paraula "tempesta" conté per l'home dues inquietuds, la primera és el temps, la segona  la pesta.

Mickiewick, en un dels seus poemes, escriu: sento les papallones que bressolen les flors i l'infant que queda en mi s'exclama perquè mai ningú ens ha ensenyat com poder percebre els més subtils dels silencis.

S'ha de saber bastant d'hora que si no omplim el pou no en treure-m cap didal aigua?

Què en penseu dels nostres anys tecnotrònics? Esgarrifosos? Enganyfosos? Meravellosos?

Un partit de futbol per la televisió? Si a la condició que s'en esborrin tots els comentaris i els comentaristes que ens flagellen amb els seus comentaris liírics, dramàtics, còmics.

El seu principal objectiu : despistar la posteritat. entrant hi a peu coix.

Trobo més segur l'assentiment amb el cor que l'assentiment amb el cap. El cap pot simular, el cor no pot.

Busco aquella frase, discreta però exacta, on la jova oreneta, d'un cop d'ala blaueta, vindrà a descansar.

"El pobre toro és també una mena de Crist irracional, una víctima propiciatoria la sang de la qual ens renta de no pocs pecats de babàrie i ens indueix, no obstant, a d'altres nous" (Unamuno).

Com compaginar el talent estètic de l'aranya amb la pressa productivista de la formiga?

Plutarca diu en alguna part que "el què més s'assembla a l'ésser viu és el foc" i un comentarista postmodern indica dins una noteta a peu de pàgina "com es fa que tants homes es veuen apagats?"

J. APÁTE