La senyora A. 11

El gat amb el tros de llonganissa, com si fos empeltat a la seva boca, i li fa com un cua bellugadissa al davant, exhiba totes les proeses del seu  geni bestioler per esquivar -pim!-la patacada a l’orella, -pam!- la garrotada al llom, -pum!- la fretada al ventre, -i repum!- el xoc a les potes postreres. Acorralat (com ja sabeu si la memòria dels episodis de guerre anteriors no us ha fet trampa o traveta) el gat sols disposa  d’un espai d’operació reduït, internat en un camp, la cuina de la senyora A, al tercer pis de l’immoble del carrer Just Justet n° 7, porta i finestra tancades. La cuina bastant petitona, però suficient per mudar-se en placeta de braus, també fins llavors havia resultat suficient per una cohabitació a tres, sense enganys, danys i planys majors, entre la senyora A. , el seu estimat, tan estimat Víctor i aquest, ara, desgraciat,  traïdor e irreductible gat. Et doblegaré! Et doblegaré, cridava la senyora A.! La senyora A. recupera l’escombra que se li ha escapat de les mans, l'aguanta amb la fermesa d'un pelut del 14-18 la seva baïoneta, i etziba un xàfec de renecs –escurant bona part del gran patrimoni imprecatori al seu abast. El seu cos, per qui hauria filmat l'escena, semblava una roda de molí o un ballerí sufí. Girava. No es cansava de girar. Molinava i remolinava. Picava i repicava. Aixecava, abatia l’escombra. Mes…. debades! El gat, a cada nou atac responia més adecuadament llest. Com si el fet de batre's i la malaptesa de l'adversari li conferien una intel.ligència més aguda de la necessitat de sobreviure. Però… es demanava com se’n sortiria:Xiulet o bé ovació de fí de partida. Cansada, afeblida, irada per els succesius fracasssos, la senyora A. comptava encara  amb el cop fatal que trencaria l'esquena del gat, l'aplastaria, desenganxant-li el tros de llonganissa. També, al gat,  li rondinava pel cap el cop ben ajustat, fatal de la senyora A. Fins ara cap patac ni ferida no  l'havia contret, doldre's i a deixar el tros de llonganissa que havia manllevat a l'àpat de l'estimat Víctor de que no havia pogut guisar la senyora A.  Mentre podré guimbar no sospendré la meva lluita.  No vull tornar a les croquetes. Em malmeten les dents. Em turmenten els budells…L’hora avançava, el combat no parava, la cuina ja no respectava tots els criteris d'una cuina ben endreçada, amb cada cosa al seu lloc, i la  calma d'una vida sense maldecaps i de rems. La senyora A., tragué de àmplia butxaca que tenia al mig del davantal que cobria de la seva bata -el gest va espantar el gat- un gran mocador amb motiu de violetes -i no com un instant ho va tèmer el gat una pistola- i s’eixugà unes grosses gotes com ouets de cardina que li regalimaven del front a les galtes, i del nas a la part superior del seu pit que l’escot deixava veure. Després es repenjà sobre l’escombra. Igual ho fa tot bon obrer en donar-se compte que Treballar no fa ric. La senyora A. solilocava, meditava...

(Seguirà belleu, qui sap, potser, poder...)

Albert Rector, empresari cansat

xxx