No és pas el millor opus de Bezsonoff

Opinant sobre the utimated Bezsonoff

A Bezsonoff no li falta estil, estil i aranya i quan li pica, tusta i fa mal. Si, per exemple, no dissimula la seva tendresa pel teatre de Perpinyà que bateja el "Capitoli de butxaca", abat el seu mall sobre el teatre de l'Arxipèlag qualificat de "gripau de formigó". La cultura no se les passa gaire bé dins la "Guia sentimental de Perpinyà". Llegíu i veureu. Però també, l'autor sap capgira-se en la dolçura del respecte, gairebé de l'homenatge, com quan parla, de Jordi Pere Cerdà, el nostre gran poeta desaparegut l'any 2011. L'anomena "el Lleó de la montanya" i el presenta amb les paraules que segueixen

"Com el millor Jacint Verdaguer, o el Mistral del Poema del Roine, Cerdà tenia les seves entrades a la internacional dels poetes. Esperi que Virgili l'acollirà, amb un ramell a la mà, al Paradís en què no creia" (p. 38).

Moltes coses, paisatges, gent i monuments, es succeixen en el transcurs del llibret. Menys de 150 pàgines, un aplec d'une seixantena de croniquetes, més o menys temàtiques, d'un a tres fulls, i una vintena de fotografies en negre i blanc. Resumir-lo es tan inútil com carregós.La heterogeneïtat del contingut ens desarma. Sobretot que, més d'una volta, Joan Daniel Bezsonoff fa pensar que no es troba molt bé amb el què se li va encomanar i que, ailas, va acceptar, bon soldat, de dur a terme. En efecte, si el sumari es bastant detallat (noms de carrers i barris de Perpinyà, altres pobles), moltes coses a les quals podia esperar-se el lector foraster al país com el que hi resida,  no hi son, deixades de banda per banda o per...mandra. L'autor escriu ni tres ratlles sobre Ceret, Prades, o la Cerdanya. Clar, el títol de l'obra és ben explícit, ens indica que l'espai és Perpinyà. Espai que Bezsonoff ell mateix desborda per anar a Argelès o Cotlliure, Bulaterna o Ribesaltes, Tuïr o Salses. Ja s'entèn, una guía pot difícilment ser exhaustiva, mes aquí ens adonem d'unes mancances bastant greus, tot i justicar-les el tipus, el format de llibre i la la subjectivitat iconoclasta i "castigadora" de l'autor que retreurà una inèpcia un injusticia, una censura al poble o al barri ràpidament pintat. No sé què n'esperava l'editor? Però es pot conjecturar que li resultarà difícil iniciar els lectors (del sud del Pirineu, principalment) a una "identitat" de Perpinyà i de la Catalunya Nord, calarament escassa i prima. Ara bé, qui sap, si el nostre autor no ho ha pas fet expressament non pas per revenjar-se sinò perquè no ignora pas ell estudios de lletres que la frustració així com la seducció pot posar-se com a  objectiu literari. I, d'aquest punt de vist, l'autor se la xala més bé que tres arqubisbes al Vaticà...  Ara bé, no discutarem més llargament les discriminacions d'un Joan Daniel Bezsonoff que diu s'estimar Perpinyà però reduint-la a un molt petit format, tant se val el que idolatra i el que descarta o talla en bocinets. Llibre heteròclit (on cohabiten Seneca i...Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov, Sor Maria Antigó i... l'admirada Eliane Comelade, Thomas Cook i... Kateb Yacine, Django Reinhardt i..Barend Britz o J-F. Imbernon), s'ha de llegir com es presenta, barrija barreja.  Lliurament, sensa pressa. No és pas una novel.la. Tampoc es vol tractat antropòlogic. S'hi entra i s'en surt com és vol. Com en un café, un cinema, una llibreria o un bar. No sempre ens sallim satisfet, pero tampoc decebut, frustrat en absolut. Mes l'autor no es desfà pas del tot del seu paper d'orientador, de mestre i confia al lector cartes i fins i tot un glossari amb setanta tres paraules rosselloneses... Joan Daniel Bezsonoff també es rememora que és un escriptor amb autèntic i confirmat talent literari. Si massa pàgines del seu llibre retiren, al nostre parer, a fitxes pràctiques una mica eixutes o desimboltes, i no pas a pàgines amb prosa ben dominada, a la qual ens havia acostumat el narrador de "Una educació francesa" o de "Matar de Gaulle", s'hi troben, tanmateix, uns fragments de bella escriptura, personal i profunda, en laqual erudició, lucidesa i emoció es coagulen per corprendre el lector el més distanciat (cf. la nostàlgeria). I si l'autor, (no és gens absurd preguntar-s'ho) tot d'una, fent-se conscient de trobar-se engabiat pel genère que, per primera vegada, assajava, havia volgut, aci i allà, brutalement evadirse'n? El talent literari de Bezsonoff es veu en la seva habilitat pictòrica o musical per descriure un lloc. Per exemple, el mas Rombeau a Ribesaltes que li evoca "una catedral wagneriana", o les Dames de France a Perpinyà "dreçat com un castell tudorià". Es veu, també, la dexteritat de l'autor en l'agudesa de la seva observació: "un vagabund badalla, voludat en les vinyes de la misèria " o,  més miserabilista encara : "Els escamots de captaires planyívols, els cagallons dels cans i els sots fan aquesta avinguda digna de les pitjors pàgines d'Emile Zola a pesar dels casals d'antany i llurs hardins desert" (S'haurà reconegut l'avinguda de l'estació? ). I dins del manejament de la tècnica comparatista, mobilitzant l'ull, la representació i la memòria: "A dalt de l'escalinata de la plaça Molière, pensi de nou en les fotos i les velles postals d'Indoxina. Aquells bancs verds tenen bessons devant le teatre de Haiphong". Bezsonoff, si no ho sabieu, apunteu-vos ho, habita en els seus llibres i els habita com una mina barroca, manllevant-hi uns records brillants que incrusta dins els seus relats, o s'hi vessen "providencialment". Records de tota mena, de cinema, d'escola, de lectures, de concerts...però estilitzats. Joan-Daniel Bezsonoff, el lletraferit, no firma, prou n'està conscient, amb aquesta "Guia" de Pòrtic, el Castellet il.lustrant la seva portada, el seu millor opus i s'encamina representar una pauta feble, anècdotica en la seva bibliografia, però, no la desertem, donement-li una ullada per envisar-nous que hi alternen l'observació periodística, la notació pedagògica, l'anunci publicitari, la potada satírica, l'energia panfletària, el gust de la passejada, del diàleg melàncolic amb si mateix, la tendresa poètica i la passió per la defensa de "l'Homo catalanicus encara viu" (p. 23).  

Heus ací alguns extractes d'aquesta "Guia". Un epítom, per mostrar el nostre deure al grec.

"A poc a poc, les padrines ens van deixar per preparar bunyetes per als àngels i la llengua catalana va desaparéixer en sorres movevisses. De tant en tant sorgeix com un illot volcànic abans d'endinsar-se en la mar de l'oblit." (p. 67)

"La plaça Grétry se m'obre de bat a bat. Recordi cada cop un tarda en què havia vist l'Audrey Hepburn a War & Peace, dins d'un cinema de la Rue des Ecoles a Paris. M'agradaria de saber per què mai no he oblidat aquella tarda del 1993. La claror? Un olor?

"L'absència dels arbres es nota particularment els dies d'hivern, quan la tramontana s'espleteix i bufa com un stradivarius espatllat." (P. 93)

"Un per un, com tots els mots, tots els sons, tots els girs de la nosta llengua, aquests noms desapareixen com les darreres notes d'un vals en la nit." (p. 97)

"M'agrada particularment el retaule and sant Francesc de Paula, amb la seva barba, digna d'en Serpico." (p. 105).

xxx