"La finestra"

Sempre m'ha agradat posar-me a la finestra, una finestra mig oberta per on jo pugui veure sense que ningú sospiti la meva presència, i de fa uns quants dies (de pi el 5 de gener), havia notat que sempre a la mateixa hora, en punt, a dos quarts de deu (nou hores i mitja) passava amb certa pressa un senyoret que, en trobar-se al davant de la meva finestra, sense cap hesitació, tirava el cap enrere, en feia caure els últims cabells que hi criava i, llavors (a llavores), fent com si ningú el veiés, la mirada francament llançada enlaire escrutava el cel, i més blau era el cel, més l'escrutava, si tal cinema l'havia fet només un cop ni me n'hagués donat compta, però de pi el 5 de gener (feia uns quants dies) la cosa es reproduïa, es repetia exactament igual, i em va portar a pensar que aquesta cosa (teatre o patologia?) tindria algun sentit precís i clar, quan un hom es troba, darrere els vidres d'una finestra mig-oberta, una ventalla si una ventalla no, copsar, profunditzar, conèixer aquest sentit ens atreu, ens intriga, ens atabala fins al punt que, jo, l'observador tranquil, l'espia angèlic, vaig sortir de la meva quietud (no sé el que vosaltres hauríeu decidit), vaig abandonar el meu de mira i de guàrdia, i dominat per una impulsió brutal, vaig trencar els vidres, vaig esbatanar la finestra, vaig saltar al carrer, i vaig parar el senyoret; el senyoret no sabia el que li passava, mai havia sospitat que una fera vivia darrere aquella finestra mig-oberta, una ventalla no, una ventalla si, qui era aquesta fúria que venia de botar-li al damunt, com un antic gat salvatge sobre una rateta robotitzada del tercer mil·lenni, clar i amb raó temia per la seva integritat física, i es debatia com un regirat, però (mes) la preocupació meva era aclarir perquè, si perquè, sense fallar, cada dia a la mateixa hora, en punt, a nou hores i mitja (dos quarts de deu) al davant de la meva finestra, mig-tancada, agafava el mateix posat, figura i gestos, que volia significar-me a mi particularment -i llavors per tal que m'ajudés en l'aclariment, li vaig tòrcer amb estil policíac el braç dret- mes (però) que em vols dir, perquè aquest cinema mut, parla, parla, parlaràs, si! Alçà la mà esquerra no pas per contra-atacar-me o pegar-me sinó (la meva genuïna bondat m'incità a creure-ho) per reclamar-me pau, pau, pau, amb una veu que se li ofegava, de més en més veueta, sense pau, aconseguí malgrat tot fer-me entendre- la paraula no pot sortir ni neta ni convincent si no se li atansa una orella destapada i atenta... Ambdós ens trobàvem a terra, embolicats l'un a l'altre: el que posava l'enigma, i el que volia treure'n tots els pèls, vels i tels, ambdós vençuts, al mig dels vidres trencats de l'antiga finestra i sota el cel que, perdut el blau íntim de la seva somiada innocència, començava a ballar amb bromes plujoses, però (mes), mes (però) que significa el teu cinema, tenies intenció de dir-m'ho un dia, quants dies, al contrari, m'hauria tocat esperar si no havia fet el pas de gitar-me heroïcament al carrer, a través de la finestra, hauries parlat, diguis,diguis, diguis, la meva mà ja estrenyia menys el seu coll, la veueta que, un moment, havia semblat absorbida per un silenci de glaç, retroba calor, energia, força, amplitud i vaig sentir que em deia reviscolat no és pas cinema,Senyor Pertufàs, és prudència, quan em vaig allotjar al barri amb la meva mare, al cap del carrer on vivim, el vostre mateix carrer, fa uns quants dies (de pi el 5 de febrer), un capità de bombers que se n'anava al foc, va dir-me que en passar al davant de la casa, aquella la finestra mig- oberta mig tancada, fes una mica el xot o el pioc cosa que distrauria molt el propietari de la dita cada, si hi passés cada dia, a la mateixa hora, en punt, a les nou i mitja (dos quarts de deu), aquell estrany eremita de ciutat, el Senyor Pertufàs, que sobreviu en veure el qui no el veu. El Senyor Pertufàs assabantat de tots els fils, tibats o tous, del misteri que involucrava el Senyoret, li demanà si li plauria compartir una copeta de mel o de llet -com li vingui a gana! -a casa seva. El Senyoret respongué positivament i un vianant (que no era pas el capità de bombers que encara apagava foc) que es mirava les dues siluetes a terra i ajudà a redreçar-les en estàtues humanes, ells que fins a llavores (llavors) eren ninots, i els seguí a l'interior de la casa, els tres passant per la finestra desmembrada.

CISCLE EL CURT

xxx