"Sense córrer"

L'edat -deia un mestre en psicologia dels primers temps- l'edat no envelleix el narcisisme i el ser humà no pot passar-se d'emmirallar-se.

Front, llavis, pits, melic, natges, pubis i planta dels peus, que fas nin, i el nin contesta: pare, mare i déu que no ho veieu, solfejo la música del seu cos.

Quan em trobo sol, al migdia i al bo del sol, la meva ombra m'amoïna i la renyo.

El futur pertany als qui caminen sense córrer.

Jo no sé què dir-les-hi als qui no m'entenen.

El jo no és pas més malparit que el tu o l'ell.

Si la imaginació et falta arrapat al record.

Siguis el rodamón de tu mateix abans d'intentar omplir el buit del món.

Sobre una papereta va llegir tu no pots ser el que creus ser, però evidentment no era pas d'ell que es tractava.

Els dies passats, quan més s'allunyen que custodien de tu, l'alpha o l'omega?

Allí on no hi ha nusos no pot fer-s'hi controvèrsia.

Els somnia-truites, repensem-nos-ho bé, també són dignes de vasts mausoleus.

A una cerca-brega, el moment arribarà en què una busca-raons li farà passar comptes.

Que t'hagis equivocat o que t'hagin equivocat, l'error et regalarà el mateix patiment.

És difícil amagar-se dins d'un llibre amb tants crítics amants a la perquisició.

Jo això no us ho dic pas per enfurismar-vos, ho dic perquè és el meu pensament i que ha tocat la meva hora de parlar.

Jo buscava la conversa dels savis mes els savis -fins i tot un em mirava amb tendresa- me la negaren i des d'aleshores dormo al llindar d'aquesta saviesa que desconeixeré.

Per sort les estàtues no parlen als qui vulgarment les tutegen.

Vist que la vida és un ball que ens aprenguin a tots, de ben menuts, a dansar.

La televisió entela el moviment dels descontents. I les xarxes van de les barricades a les clavagueres.

He trucat als robots perquè vinguin a ajudar-me a trabucar el Leviatan, jo sol ho he intentat però, pobre hereu de Sísif debades, i ara per ara encara no n'ha arribat cap. Robots ajudeu-me!

D'un fremiment de pestanya a un tremolor de llavi l'amor neix, es bolca i rebolca, i després es posa... quiet.

Se sap com bat el cor d'una serp que canvia de pell?

La seva inclinació estètica a les discordances va permetre'm d'acostar-me a ella per gaudir millor del seu talent d'arpista.

Crus? Bullits? Torrats? No sé com tu fas, però els teus versos no tenen ni color ni sabor. Canvia de botiga literària, home!

La pluja que, d'anys enrera, m'és amiga fidel, pel meu aniversari, m'ha ofert... no endevinareu que, m'ha ofert, ja us ho diré, un paraigua musical, vull dir... amb motius musicals... -Un paraigua musical?-Però qui ets tu per rebre aquest insigne honor? -Dany Kaye. -No fotem! T'hauràs tornat boig! Al primer goteig del primer ruixat, el vell amic de la pluja va obrir el paraigua, una volta musical, i es posà a fer el... Dany Kaye.

L'aigua del Sena que puja no és pas la benvinguda al Museu del Louvre. Sant Galdric, si em sents, fes quelcom, si's plau!

xxx