"M'agrada la divagació"

Fins a on et deixaran llançar el teu clam?

Penses, tu, que més enllà de la muntanya, l'eco de ta veu hi té ressò?

El front de l'estimada és una catifa de roses fresques on descansen els teus llavis.

No'm diguis quin camí agafar, el camí me'l faig jo mateix i no temo les urpes dels argelacs.

La claror de la teva mirada em portaria cap al teu cor però sumo ja tots els entrebancs que se'm presentaran abans de sentir-lo, feliç, batre.

Difícil encertar el tret quan el blanc vacil·la o et fa ganyotes.

Els dies nuvolosos, quan no pot treure al carrer la punta del seu nas, sabeu a què es dedica el sol? A escriure les seves memòries sobre uns bocins de paper blau, però diu que no té gens de pressa per donar-les a la impremta o penjar-los a la xarxa.

Quan van trucar a la seva porta (o uns copets gairebé inaudibles) com podia pressentir que eren aquells del bàndol contrari, els dels cirerers, que venien a buscar-lo per ajudar-los a ells, els del bàndol dels albercoquers. Els hi va obrir la porta i clar se l'endugueren sense manies.

Hi havia el cavall davanter, el cavall llimoner i un tercer (el nom del qual s'ha esllavissat del Mont dels Records), tots tres arreats i acollats amb cura a les carretes per traginar, amb força i abnegació, la verema de la vinya al celler. (Estampa rústica).

L'optimista, si vol ser coherent amb ell mateix, no té cap raó, d'afaitar-se de matinada amb malhumor.

M'agrada la divagació l'únic ram de metro que no es troba sobre la guia urbana.

Els uns tiren aigua bruta al riu i uns altres, apel·lats no se sap per qui, la filtren i en treu galledes d'or perquè l'economia ho necessita.

Espavilar-se per despistar tots aquells (no tots sinó un pilot) que creuen haver-te reconegut, camaleó esquiu, un dia alzina o acàcia, l'endemà o a migdia hortènsia o orquídia.

Sempre us embadaliu amb el sol, el sol que això, el sol que allò, mes el vostre déu el sol ben incapaç és (i qui sap si les ganes no li'n venen) d'aixecar faldilles de les noies com ho feia la tramuntana en temps pre-texans.

Jo bec sidra, i tu vi, jo bec cervesa, i tu llet, jo bec aiguardent, i tu aigua. Com veieu tots tenim set. El que ens discrimina és allò amb què l'estanquem.

Si ho dius tot, trobaràs qui no en farà gens de cas. Si no dius res, el mateix et delatarà com a conspirador. Només el quec, el nostre germà, pot sortir-se de l'embolic de la paraula.

Treballava la llengua com un picapedrer no pas encara com un mosaista. Abans de declarar el nostre amor, aprenem el lèxic de l'enamorament, li havia recomanat el senyor Sageta de Cupido.
xxx