"un eriçó i un lluert"

"Un eriçó que pareixia haver perdut el seu nord, entrà en un cementiri.
Però ell no sabia que era, a què servia un cementiri, i feu quatre
petits passos més. Els seus avis mai li n'havien parlat, el que si li
havien dit que els seus pares, en una caminada fora dels marges d'una
ruta, quan ell era molt petit, un cotxe foll els havia esclafat,
aixafats sobre el quitrà. Però de cementiri mai els hi havia sentit
pronunciar les paraules com tampoc de sepultura, de tomba. Tot allò ho
desconeixia, a la casa dels seus avis, una caseta amb fulles per teulada
sota un bedoll de la vora del còrrec gran, sols es menjava, dormia i
s'estudiava. Feu quatre petits passos més i llançant totes les seves
espines fora com si temia una amenaça o havia topat sobre un perill.
L'eriçó cessà sa marxa. El cos canviat en bola de guerra. A punt per
batre's i resistir No identificà el que tenia al davant -que era una
tomba- allò que certs homes anomenen un monument sepulcral. L'
eriçó se'n mofava dels noms que els homes donen a les coses d'aquest
món -i de tots els altres, vist que certs homes suputen que n'hi ha
d'altres. En veure que un altre representant d'una espècia animal, es
trobava al peu d'aquest obstacle (ell determinà que no era pas un
obstacle de terra -que s'engruna quan hi poses el peu- sinó un obstacle
de pedra - quan el teu front hi topa sona- sense decidir entre granit o
marbre pur) abaixà la guàrdia. Esbatanà els seus ullets i reconegué un
veí seu .
Un vellet que vivia unes quantes cases, després de la seva i que,
sempre, trobava allargat els dies de sol, sobre el pedrís com si feia la
guarda dels seus béns. Aquest veí, el lluert -l'haureu reconegut al
mateix que ho fia l'eriçó- en sentir una presència inhabitual es despertà
fent onejar el seu cos i interpel·là l'intrús. "Però que fas aquí,
pobre eriçó, tant lluny de la teva casa. Que has perdut el nord? En aquest indret
no hi veuràs cap dels teus. Ni campament, ni tartana sola. Potser, si
visites tot el territori, hi veuràs aquí un talp enfeinat i allí una
tortuga dinant...." L'eriçó tanmateix s'estranyà que el seu veí, que mai
no li havia adreçat cap paraula o improperi en passar al davant seu o
bé, ell, passant al davant seu, com passa pels països de bardisses,
voreres de carretera i flancs de còrrecs, li parlés d'aquesta manera bastant brutal

Li va contestar amb aquella
expressió punxeguda que li és tan genuïna: i tu, lluert, que fas aquí?
Que et desplau la meva presència per aquí? Que t'importa a tu si m'he
perdut el nord? Tu, tu, si... tu... has vingut aquí per descansar?
Voluntàriament? De bon grat? Amb la clara distinció del nord i del sud
en el magí? El lluert veia com la colera afuava cada cop més les sagetes
de l'eriçó. Se senti tocat. Una ferida li cremava
a mitja esquena. Es pensà clavat a terra... Però no era el cas. L'eriçó
sols havia fet servir una sageta per prevenir-lo, per mostrar al lluert
que a ell no se l'agredeix, no se li disputa el dret d'anar per on ell,
i sols ell, vol. Hagi o no perdut el nord. Mentre l'eriçó reaccionava,
el lluert s'alliberà de la pressió de la sageta preventiva i s'escapà
tomba amunt i avall, pels plens i buits del cementiri. Igual algú que
troba que se li ha pagat molt bé la feina i se'n torna corrents a la
seva caseta per a gaudir-ne i fer-ne beneficiar parents, amics i
veïns..... Excepte aquest veí, de la caseta amb teulada de fulles sota
el bedoll del còrrec gran que, sí, de veritat, ha perdut el nord?"

xxx