"No em bramis a les orelles"

No em bramis a les orelles amb aquesta cosa del sentit de la història, que sí que no, que si (tres passos com per un tango) només et diré el meu pensament, un pensament feble si el compares al pes massiu de tots aquells que diuen que si clar que n'hi ha un, i de tots els que diuen que clar no n'hi ha pas, i ara, en veure que has abaixat la sonoritat dels teus crits d'impaciència per conèixer el meu parer et diré de primer que el sentit de la història m'apareixia evident, com anar d'un punt a un altre per trobar-hi dona, pa, vi i llit, posem de Salses a Guardamar, ambdós pobles mitografiats, i llavors ens subdividíem en bàndols, entre els que anàvem via amunt i els que anàvem via avall, clar no ens enteníem però tots el pulmó patriòtic cantàvem els mèrits de la nostra convicció, senyera desplegada, els uns(aquells que anàvem per amunt) progressistes i els altres (aquells que anàvem per avall) reaccionaris, però això de caminar, de Salses a Guardamar, o de Guardamar a Salses (sí que n'és de bonic el Mediterrani quan la tempesta no l'esvalota!) tu potser al moment que em bramaves a les orelles, no ho havies encara intuït i encara menys entès que això de la caminada cansa i "t'enrampa" les cames, i quan et pica aquesta punta del senyal d'edat que molts anomenen madura, tu t'estàs en visant que el xal d'entusiasme era un fardell de més en més feixuc per la teva espatlla, i que, llarga es dibuixa la distància que et queda per fer, lluny són els llums i les mels promesos a Salses o Guardamar.llavors et ve el menester de descansar un poquet, de cap i de peus, d'alleujar l'espatlla i el cervell, per tornar, bon militant, a agafar el ritme d'una caminada decent, ritme que no és ni el d'un senzill passeig a l'ombra de plàtans, ni una obligació laboral a preu fet i peta pell, sinó el ritme d'una marxa vers aquell terme fixat, ideal, al·lucinant, que s'inseminà en tu de jove, Salses pels uns -reaccionaris o progressistes, Guardamar pels altres -progressistes o reaccionaris. És llavors, del fons del còrrec, quan jo vaig comprendre què, en seguir durant anys la mateixa ruta que el sentit de la història (me n'havia oblidat), fidel com pocs se'n compten a Fraga o Maó, Maó o Fraga, un munt de cops (com diria el bon mestre d'Anyils), m'havia trobat enrere, distanciat, i com qui diria (bon mestre d'Anyils o de Babiloni la gran) despatxat, si... si: foragitat d'un tren (segurament amb massa alta velocitat i que cec no veu les estacions on viatgers l'esperen), si... Si: abandonat. Comprendre també què (els beneficis del descans em permeten ara de recordar-ho bé) què m' havia despertat al fons de la cuneta (no fossar, còrrec) vorejant la carretera (asfaltada, pedrosa o terrosa -cosa que no depèn dels caminants) preguntant-me si en aquest fons m'hi havia tirat per (digueu-me!) disgust o desil·lusió- o si és el mateix sentit de la història qui, amb un dels capritxos que els millors historiadors li han sempre reconegut i del qual mai l'han observat desprendre's, m'hi havia enviat amb una potada d'aquell cavall reguitnaïre de la meva infància camperola. Veus el que vull dir, oï? No tornis a bramar! Queda't quiet! No vull...de cap manera... de res...de res...no res.No vegis en cada gir emprat per fer progressar en el meu text sobre el sentit de la història, cada gir o locució que neix del meu descans una figura de retòrica amb vessants simbòlics ardents o eixuts. Dit, en una llengua que no es pot assimilar a la cap de cap ditirambe triomfal i no vol fer tampoc pensar en cap oració fúnebre, va arribar el dia (l'endemà de passar tota la nit boxejant amb un insomni granat), obrint els ulls al fons la cuneta, vaig persuadir-me de què millor resultaria per a mi redreçar-me, posar-me dempeus i seguir l'itinerari, no pas de la ruta allà dalt (que vagi a Salses o Guardamar, a Fraga o a Maó tant es val i tant me'n fot) si no d'aquest còrrec que bé en algun lloc haurà de fer cap. A la muntanya?, o al mar? Al mar, diuen els qui no porten ulleres (i creu a genolls el que et dic aquí) que s'hi veu sortir el sol i a la muntanya, diuen els qui no porten ulleres (i creu a genolls el que et dic aquí) s'hi veu sortir el sol... La bellesa d'una aurora val la bellesa d'un ocàs, ha deixat escrit algú del qual s'ignora (els historiadors busquen i no troben, un, dos, tres com al vals) si anava per ruta vorejada de plàtans, xiprers o canyes. M'has entès, ara! Potser, puix que has esgotat el teu solfegi de brams, acceptaràs com a normal oïdor el que volia dir-te, bo i guardar en aquest moment on, amb particular vigor i solemnitat, m'adreço a tu primo lector -qui, en el moment en què ho escric, sóc jo), els peus dins la cuneta, al bell fons car els marges en són molt alts per alçar-me fins al nivell de la ruta, la qual -aqueixa és la meva intangible resolució- deixo (progressista?, reaccionari?) als qui van per la gran via a una veritat única. Aquesta veritat que exalta la major part dels encaminats vers els quatre puntals de l'envelat de la Independència Salses, Guardamar, Fraga i Maó.

Eljo de Lell

xxx