"Jo sec sobre el terra ferm"

L'ordre va caure: "Matxucar els morros de tot dimoni que obre la boca per sobre dels límits amb pues."

De Catalunya, d'Astúries o de l'Orient més allunyat, cap princesa coixa, bòrnia o sorda no m'ha mai exigit que li besés les mans o les petjades de les seves caminades palau amunt palau avall, sempre ho he fet amb la deferència inesgotable dels devots.

"Més de dues canyes airoses necessitava el vent per xiular i cantar vora del meu niu, quatre passes després el pontet blau del còrrec sec."

Fent compromisos potser no s'obté el que en dieu un miracle, però creieu-me se salva, de la vergonya i de les taques de la humiliació, la cara.

Volem tots un holograma. Així tots podríem especular o dormir, somiar o cardar -tranquils, l'holograma palplantat al davant de casa nostra, servint- nos de cerber república. A cadascú el seu alter ego lluminós i protector!

El bé públic de capgirells en capgirells on acabarà? -Qui és aquest senyor que es fa aquesta pregunta indecent?

Manel, Manel, la meva conclusió és la següent i subratlla tres formes d'atemptats en contra una llengua, una llengua qualsevol, preciso. 1°) La llengua megapolideta dels lletraferits. 2°) La llengua malgastada dels eixelebrats de la llibertat d'expressió. 3°) La llengua turmentada dels experimentadors de nous i inconseqüents modismes. Manel, Manel, et penses, que pots validar-me aquesta conclusió? Manel s'estirà la barbeta, i aclucar els ulls. Aquesta va ser l'única forma de la seva validació!

Si apiles tots els abans (d'això, d'allò i de l'altre), imagina't l'alta torre que en resultarà i, pujat al cim, imagina't la vista que hi guanyaries sobre els després (d'això, d'allò i de l'altre). -A mi no m'interessa  gens ni l'abans ni el després: jo sec sobre el terra ferm.

Una primera vegada havent-decidit de veure que passava, Xavalet, s'hi va apropar i en tocar quasi la porta, hesità, abaixa la mà, es girà i se n'allunyà. No havia pogut, havia decidit si, havia fet uns primers passos, si, però li falta un últim esforç: el de la porta. La segona vegada (li semblà que molts anys havien passat, ja s'havia despatxat de la seva adolescència) es pensava molt més ben armat per reeixir en la seva temptativa d'aclariment del perquè no arribava a empènyer la porta, aquella porta amb fusta negra que amagava (ara, va pensar, avui, dins un moment ho sabré), s'hi va apropar, determinat, com qualcú que compleix un gest habitual, quotidià, dona empenta a aquesta porta (ganyida, s'haurà d'arreglar -la) per agafar una ampolla de vi, despenjar el que queda de pernil de l'any, però el nas fregant ja la fusta de la porta, Xavalet veu, sobtadament, el seu entusiasme barrat i desfet gira l'esquena a la porta què, aquesta volta encara, ha vençut l'home intrèpid (que pensava ser-ho - i naturalment ho hagués deixat escrit i firmat, si li havien demanat). La tercera vegada... No! De tercera vegada no n'hi va haver ni un fumet. És per això, i no per cap més altra raó de les que va escampar la premsa oficial alimentada per la policia dels Misteris i les enfosques de les Cases i casots, Cambres i Cambrots dels Reialmes D'Ací d'Enlloc, que no s'ha pogut aclarir el misteri1 de la porta. Doncs, de tercera vegada no n'hi va haver, puix que Xavalet ja grandet i a punt de botar sobre el llit nupcial (mes avui en dia-venedor jubilat de cocos-rics dins un edèn insular assolellat i anònim) havia tingut el disgust de veure la seva casa (pairal, almenys, des de set generacions i un quart de Xavalets) derrocada per un promotor àvid i asmàtic, catàstrofe que el forçà córrer el món....
1. Un embruta-paper parlà en el seu tabloide d'enigma.

xxx