"El càsting comença demà"

El dia que neix ben poc sabrà de la nit que he passat, ja que ni em vigilava ni m'escoltava.

Ningú és propietari d'una paraula, aquesta mateixa que et pensaves teva, i que veus córrer a casa d'en Lluís, lluint un abric de pell, però que truca també a la porta d'un Sebastià que l'espera per què vol que es posi nua al davant d'un fogot de sarments i a qui en Josep, o en Joan, o en Víctor Hugo o en John Steinbeck demana, si després de les seves habituals tres feines a can Dallonses i la seva Dama (del carreró de Suècia) li aniria bé posar-se aquells parracs de vellut amb els quals li aparegué per primera vegada a la seva imaginació: els necessitava per tancar l'antepenúltim capítol de la novel·la que està escrivint.

Aquell matí, sense esperar la primera punta d'aurora, el vent xiula tres cops i els arbres del bosquet d'en Pau Ullet es despertaren i es posaran a caminar, dos a dos, com si anaven de bracet. Ningú no ha pogut dir-me, si algú va contra-arrestar-los, i on van anar a parar aquests arbres viatgers. Perquè, demano també, tots els arbres del bosquet de Pau Ullet, tots com un sol home, el pi i el salze, l'alzina i el bedoll, el plàtan i el xiprer obeïren el xiulet del vent, aquell matí, sense esperar la primera punta d'aurora.

No sé si es pot escoltar "quaranta-quatre duos per dos violins" de Bartók llegint "el cant general" de Neruda. Ho intento.

El Roine (igual el Tet i el Mississipí ) ignora tots els ponts i els cotxes que li passen pel damunt, només li importa anar a tirar-se al mar.

Al badoc de la llacuna de Vinçà no li agraden les bunyetes de Millars. Deixem-lo a la seva badoqueria i mengem encara més bunyetes de Millars.

"La glòria, com sap tothom, té un gust amarg".  Acabeu de llegir la frase final de la versió catalana d'una obra de Yukio Mishima, El mariner que va perdre la gràcia del mar", publicada a Barcelona per Edicions Proa (1985).

Fer-se petit no és pas disminuir-se ni rebaixar-se és optar per la modèstia sobre la fotografia oficial.

Feu un pas més cap a ell, i la boca arran de la seva orella li digué, oi que molt sovint ni saps el que vols dir, el que dius i el que has dit, ell li allunyà la boca de la seva orella i se'l mirà: Que no ho veus que sóc sord.

Si et veies caient, segur que t'arraparies a tota cosa que pogués retardar o amollir el xoc del teu cos sobre el rajolar. Conec una gent que només poden arrapar-se a una llengua que mai se'ls hi ensenyà, una mica d'ací, una mica d'allà.

Fondre's dins la més negra de les nits i cada dues hores fer, impiadós, el foc- follet.

Qui farà el paper del pròxim Frankenstein? El càsting comença demà.

Recordeu-vos en... i quan vingui la sesó... prepareu-me una truita, ...una truita d'ous amb menudes i fragants carioletes...collides en aquell Bellprat vora terra verds.

A mi que ni tan sols he sabut fer ballar una puça en el clot de la meva mà se m'ha exigit domar oreigs i tempestes, he fracassat i avui ho torno a dir: va ser un quid pro quo.

Jo no vinclo res a res i me solidaritzo amb els qui clamen "Anem fent".

xxx