"Posar-me en clar"

No veig perquè un pit-roig i una mallerengua cendrosa no conviurien pas sota aquesta arbreda. Aleshores es va oir uns batements d'ales, barrejats a uns fremiments de fulles. La gresca començava.

Sempre hi ha qui es vol més llest i informat que qualsevol altre parroquià i que se us posa al davant clamant que si afegiu una esse a l'impossibilitat aquesta (prova-ho, i veuràs!) es torna possibilitat.

No ens va dir mai si havia conegut en la seva adolescència un tal senyor Grenouille (ell pronunciava "grè noll", però vagant pels carrers d'una ciutat quan creuava una senyoreta amb un deix especial de perfum (no ens va dir mai quin) no podia empatxar-se de girar-se per seguir-la tot el temps que es consumia el (no) dit perfum.

Faig servir les mateixes paraules, utilitzo invariablement els mateixos modismes, afirmo tossudament les mateixes equivocacions i escampo sense la mendre hesitació les mateixes debilitats per què un mestre en comunicació, savi i atent, ens repetia "és la repetició del mateix que (a còpia d'emprar-lo) us permetrà de ser entesos, que és el que cerquem tots, no?".

Per tant que, els ulls furibunds i els punys aixecats, amenacés la grossa nuvolada de la seva ira si cedís a la cort que li feien, d'ençà d'un quart d'hora, trons i llampecs, ella amb una maliciosa desimboltura es deixava seduir, atiada per una nova experiència i velant-se amb vels cada cop més foscos, ell, allà-baix, perdut en el campestre, fulminava, desesperat com un drac que només esgotà la seva ira en sentir la grossa nuvolada escórrer-se violentament damunt d'ell.

Si has de fer el ridícul, no el facis a una tarifa massa barata, què hi perdràs en fama.

A certa edat de la vida veus més cortines que tomben que no pas que s'aixequen.

Se n'anava sol i a bicicleta a la ratlla fronterera. Deia "tornaré amb una bossa de taronges." Un dia, la seva filla, Magdalena, una donzelleta de nou anys, l'acompanyà... Ella i el pare arribaren a bicicleta al poble i després caminaren fins a tocant la ratlla frontera. Hi havia transit i tràfec. Duaners i policies. Barreres i gestos. El pare -tot i vigilar qui vigilava el pas d'entrada o de sortida- traspassà la ratlla. Prudentment, només d'un peu i aguantant la mà de Magdalena. Ella no entenia el que passava. Li semblà que el seu papà feia seguit de profundes inspiracions. Mai l'havia vist o sentit respirar d'aquesta manera. Ell bastant content va dir-li prement-li la mà, "i ara anem a aquella parada comprar unes quantes taronges per casa". També a una altra parada, va comprar-li (per a ella sola) un collaret, abans de pujar amb riures a la bicicleta per tornar al vilatge on vivien. Aquell dia (se'l recorda com el dia del viatge de les taronges) la donzelleta de nou anys descobrí el secret que guardava el seu papà: Les taronges eren un pretext, millor dit un àlibi per poder inhalar l'aire del país del qual li havia tocat marxar i sobre un trosset de territori en el qual de tant en tant, com ritualment, posava un peu). És aquell dia que el seu pare li va fer olorar el perfum d'exili de la taronja i que s'infiltra en ella una exaltació sempre vigent en contra de les fronteres.

Qui dubtarà que avui la internet és un oceà d'inspiracions de tota mena, i que els uns en treuen a mà galledes i galledes per fer-se'n pantalons i camises a mida, i d'altres, tecnològicament més avançats, amb motors i robots n'extrauen guions de novel·les curtes i novel·les llargues fins i tot premiades (exagero, no em delateu), qui dubtarà doncs que jo també vagi poar-hi veritats i mentides, mascares i malsons, grandesa i decadència. Perquè se'm frustraria del meu pa i mantega? Que no me'l guanyo? Que no me'l guanyo, hic & nunc,  a desembolicar-me, a posar-me en clar.

Un estrany personatge prou ben cofat (barret de copa de feltre) s'apropa de Lleó i li demana no em podriu orientar vers el mercat vell d'aurèoles, uns amics reagrupats en Comitè de Glòria em volen fer màrtir, mes...mireu-ho com van les coses en el nostre temps... em demanen per poder ser-hi plenament incorporat que compri i em pagui la meva aurèola... Un cunyat m'ha assegurat que d'aurèoles en sobren moltes en mercat vell del vostre poble. Lleó li contesta:  si no us han enganyat;  us hi porto... d'aurèoles en tenim pel descosit. El futur màrtir esbossa un somriure idiota que senyala que no ha entès l'expressió "pel descosit".

xxx