"Combats de galls"

Si és per prendre el vent com els altres millor romandre a casa.

La sangonera, cada segon més assedegada, m'ha demanat la vena que li recomanava poar per apagar, urgentment, la seva set. Ara, l'acaricio, ensopida, sobre el meu braç.

La seva manera de descartar-se de mi, quan caminàvem junts, em va persuadir que no volia fregar-se al meu cos per no encendrem,  de por de no saber dominar l'incendi subsegüent.

Jo si anés a Versalles i topés sobre Lluís XIV li explicaria que de Rei sí que va ser-ho però que de Sol poc que ho va ser.

Qui no s'ha cuidat mai d'aviram no pot saber el que són els veritables combats de galls!

Com imagines el nostre poble? I la resposta va ser. "El meu poble? Una prada tranquil·la, amb cards i roselles, un vast camp d'userda que, amb atavisme respectuós, espera la dalla."

En el món reticular es multipliquen les basses d'aigües brutes i pudents...

Entre enclusa i martell, cap dit es fa més arrogant que un altre.

Es podrà dir que s'ha canviat de món quan els animals exportaran metàfores, grosses com carxofes o menudes grans de raïm, sobre l'esquena dels humans.

Escriu, escriu... i no diu res, parla, parla... i no diu res. Aquesta, és la mania de molts malabaristes dels mots.

Al sàbat una bruixa argumentà per disculpar-se d'haver trigat tant arribar que era perquè els seus tres nebots, Pim, Pam, Pum, entremaliats com cap conte n'ha retratats, li havien amagat les tres escombres que solien servir-li per la casa i el descans i no es recordaven on les havien deixat, sobretot l'escombra aèria de passeig de Mirmanda a Tresserres.

Destre com ell dins l'art de llançar la javelina no se'n coneixien d'altres. Destre al punt d'arribar abans de la javelina, si en coneixeu un altre, digueu-m'ho.

Llegir-lo té un cost financer i neuronal molt elevat. És per aquests motius que m'estalvio de comprar els seus llibres, sempre dotats amb una bonica portada.

Qui ens farà un elogi -en versos dodecasil·làbics- de l'activisme dels mandrosos.

Els rellotges públics i particulars estan plens d'hores malgastades i no assoleixen alleugerar-se'n.

Sóc de la casta del salze i no del castanyer, grimpo però no m'ajoco.

L'amistat no es penja al coll, es grava en el cor.

Ho deixava massa curt, se li retreia. Ho deixa massa llarg, se li retreia també. A la fi, humiliat sota la pila dels retrets que se l'hi havia fet, es rebel·la. Que us importa, jo sóc el sastre i la persona que durà els pantalons i la vesta. I si em plau a mi i m'excita anar fora de mida i de moda... Ho faig i ho deixo al meu estil transgressiu.

Si ningú no et fa portar violes, vés tu mateix a collir-les, però que ningú et vegi quan vas a l'hort ni quan en tornes.

Per Sant Jordi, al·lucina't amb altars de poesies i orelletes.

xxxx