Vas confiant en el temps, et penses que sempre et vestirà de nou, ni el mires quan passa, i com més va i com més et veus, i al davant del mirall, t'inquietes, les teves espatlles s'enfonsen encobrint-se de parracs i parracs, i d'uns estranys fils de color d'unes pilotes que no tindràs mai en les mans.

No els hi vaig pas dir de seguida. No s'ho mereixien. Cap d'ells. S'havien burlat de mi, humiliant-me dient-me que em faltaria això que no em serviria de res al·lò. Jo no els hi havia mai contestat. La meva ètica no és pas d'enfrontar-me amb l'obstacle que se'm posa al davant sinó -per tant que ho pugui fer, vull dir tant coom no em trobi ben acorralat- de contornejar-lo. No sé d'on ho he tret però faig com el cavall del poeta rus Maiakovski "engoleixo les humiliacions i vaig endavant". No m'assec en cap banc per ploricar, el cap entre les mans en perill de mollar el cabell. No, si volen burlar-se de mi, que no se'n desentenguin, ja podeu burlar-vos de mi, apileu mofes i mofes, canteu i balleu, si salteu una nota o un pas no hi fa res, el que compta és el cant, és el ball entorn de la columna de menyspreu que us agrada dedicar-me. "A n'aquell que li faltava això i a qui no li servi al·lò". No els hi vaig dir de seguida, però sí que va tocar el moment en què vaig baixar de la columna on m'havia plantat i els hi vaig anunciar amb veu alta de místic conqueridor, "agrupeu-vos rere meu i adopteu el meu pas que d'aquí endavant la nova llei vol que sigui jo que em burli de tots vosaltres, si tots vosaltres sou els meus súbdits, seguiu-me o bé a nit no tindreu ni pernil ni bacallà."

Conec un personatge, l'he vist en el transcurs dels anys que ens han permès de creuar-nos moltes vegades, cara simpàtica, ben amable, sense cap piga negra i peluda que et faria recular, un personatge que en cap volta de les quatre-centes i set que he comptat (tinc de moment una memòria additiva) no m'hagi dit, abans l'educada encaixada de mans del comiat, amb el somriure flamejant i embalsamat a la boca: "eh nin!, un d'aquests dies propers ens haurem d'entaular-nous entorna d'una bona llagosta, et trucaré, sí, sí, sí que et trucaré. Seràs el meu convidat". No veig perquè desesperar d'aquesta llagosta, però conec el personatge.

Se sap crític literari que podria sortir-me de la boira i explicar-me perquè havent llegit un obra i haver-hi, tot al llarg de la lectura, gaudit d'ella, de tot ella, carn i ossos, pell i budell, pit i penis, narració i estil, una novel·la diem ben parida, ben educada, portada fins a l'atge de raó que és l'any en què surt d'impremta, una novel·la d'iniciació i d'evasió, una novel·la històrica cavalcant dos segles, i dos continents, una gran novel·la, si pas només per les seves tres parts, l'una a Perpinyà, l'altra per França i a París i la tercera per Nova Caledònia i Nouméa. Aquesta novel·la se'n diu el Navegant (un títol que porta bastant bé, encara que d'altres li haurien potser escaigut més bé, però sembla que l'autor no es pugui desencadenar del seu Jules Verne infantil), i és la posada en escena (es podria teatralitzar, o dur al cine o a la tele) de la biografia d'un catalanet confrontat a esdeveniments històrics d'importància cultural, com la guerra Gal-Prussiana o la revolució coneguda amb el nom de La Commune, amb les temàtiques subseqüents de la repressió, de l'internament, de la deportació, de la supervivència en terres estranyes i llunyanes, i de les adaptacions a realitats socials o culturals. En aquest llibre l'autor fa navegar bastant els seus lectors, els passeja de la infància a l'edat d'home, en què el pragmatisme pot fer-se sinònim de cinisme i d'egoisme. Els fa navegar entre altres coses sobre un mapa increïble de llengües... Els nodreix amb descripcions que són plats de resistència a tota llengua políticament correcta o a tot relat històric nacional, i amb retrats de personatges bons o dolents, complexos o transparents, manipuladors o manipulats que tallen, esmolen i solidifiquen el caràcter de l'heroi del llibre, Assiscle Xatot. El llibre el firma per les Edicions Proa, Joan-Lluis Lluis

xxx