Mai, abans, de posar-se al llit, mai Joana La Prima es despullava,
perquè no passés mala nit, al davant del mirall que, igual un jutge,
tronava en la cambra.

Torç el coll
de tot allò que fa
cara de senzill,
allò és màscara,
allò és engany,
si, trampa és,
allò que ve a tu,
els ulls rient
però les mans
BUIDES.

Els malsons són uns reliquiaris trencats que exigeixen justicia.

No totes les ferides s'intervcanvien en condecoracions.

Ben segur que m'ho crec que les millors cireres vénen de Ceret i els
millors albercocs de Salses. Qui ho ignora, serà qualque palatreca que
viu o al nord de la Corbera o al sud de l'Albera.

El burro català sempre preferirà donar fe al lleó de la Metro Goldwing-Mayer que no pas al brau d'Osborne.

Les vestals de la Dignitat poden tenir unes franges de la roba brutes de fang.

Un envejós s'exclamà amb veu potent de Déu únic: "Malament qui es deixà premiar per prosternar-se"

D'una forta alenada enviar-los al caram, sense por de rebre una bufetada de retorn.

A la poesia, que li puc regalar, excepte uns punts suspensius...

No vaig poder copsar l'última síl·laba de la paraula (estranya doncs) que la ploma de llum del seu ull m'adreçava, en secret.

No t'esborris del catàleg dels oblidats. Ja ho faran per tu.

Quants parells de calçats m'haurà costat la vana investigació d'un grial, el desig pelegrí de besar el seu calze daurat.

Sempre les més absurdes qüestions li tornaven... i de quants lectors un
llibre, una obra mestra, un monument insigne de la literatura -pensa en
aquells que no són pas tu-es recorda la visita, àvida o flegmàtica.

Els seus pits no eren ni de fusta ni de marbre i couíen al clot de les seves mans serenes.

Quin temps fa! Entre somni i realitat. Un lluminós pluvill!

De les rucades que feia, mes qui n'hauria tingut el Geni?

Amb una inhabitual elegància la nit esculpeix el dol dels dies passats.

No serà dia faust, el dia en què del teu nom es farà una senyera, es digui Atlàntida o Catalunya.

Els dansaires de sardanes es divideixen en dues categories, els que dansen
els ulls fixats al cel, i els que ballen els ulls clavats a terra. Saben que la rotllana té un melic?

No et deixis,
per qualsevol,
esquilar
la llana de la teva
HORA
i l'hivern no et caurà
per damunt.

Un entrellaç de dits pot augurar l'entrellaç de cossos però no premis massa, que els seus dits ben fràgils semblen.

No puc garantir la provinença dels meus disbarats literaris i altres
aproximacions però això no us autoritza, felibres febrils, a escarnir-me
com a farsaire o com a falsari.

No esvorellis, el vas d'amor, que t'ofereix la lluna, amb ta ganeta frenètica.

Els mots no són pas moltons que s'han de vigilar constantment si no et rebentaràs els ulls, assossega doncs la teva mirada.

Al jardí de les ombres també espelleixen flors amb color. No és gens estrany, és cosa d'altre món.

L'una deia a l'altra, immòbils les dues sobre un prestatge del museu Toc i Pic, no puc evocar, sense que un rajet
de llàgrimes em regalimi sobre la galta, aquell temps on picàvem i
repicàvem, en un metronímic balancí -fins a perdre'n casi el seny- les
bones i males hores dels paisans, els nostres súbdits.- Eixuga't les
llàgrimes, que un visitador ve i no té parer de bromista.

L'evanescència és l'òmnibus que passa per a tots, et trobis a cobert o a cel obert.

xxx