La bona pintura emmudeix qui té sort d'encontrar-la, ço no m'ho ha dit cap pintor ni historiador de l'art, tampoc me l'he inventat per fer-me un pèl docent, ço m'ho ha mussitat un amatent a les arts plàstiques, fuster de fusteria antiga a punt de jubilar-se, que visitant el nou museu de la comarca es desmaià al davant del mateix quadre que ens havia imantat ambdós.

Del que opinava, ningú en feia cabal, tothom el coneixia i sabia que era tant pillo que pinxo. Tanmateix, ningú li refusava el vermut o el cigar que oferia passant la porta del cafè "La República".

Ai, com li agradava ser bressolada pel goril·la que s'havia escapat del zoo i al qual murmurava sa tendresa filial!

Falten bugaderes d'antany per a legislar per la més perfecta moral política, elles tenien una idea exacta i alta de la neteja, fins a les menys valentes, i no s'abstenien d'ensabonar, fregar, tòrcer, batre la roba, tirant-la a l'aigua viva una, dues, tres, o cinc cops si necessari per extreure'n la més petita partícula, el mendre bri -deia Na Maria Castanya- de caca. Elles ho feien aplegades en un rentador públic, a la vista de tothom. La maquinaria rentadora ha malmès aquest ideal i gust de calçotets nets.

Anys enrere, després d'un maig ardent i fallat, filòsofs, novel·listes, quan no eren teòlegs, evocaven el retorn del Mal sobre l'escenari de la nostra societat, qui els llegia? Qui els comprenia? Qui se'ls escoltava per premunir nos del pitjor? No, l'espasa de Dàmocles no es troba només per damunt dels nostres caps, i passeja la seva ombra idiota i assassina pels carrers de les nostres ciutats grans.

La perplexitat ens nua els sentits i ens lliga els peus. Clar igual estat ben pocs desitgem viure'l.

Si la cultura és confitura, no tinguem por a embrutar-nos la cara i rasclem fort els fons dels pots.

No totes les imatges són esbatanades per la nostra entrada i comprensió. S'ha de preveure un pic o un martell i, si tems el soroll que alerta, algun signe o número màgic, per penetrar les recalcitrants fins al moll semàntic més secretament guardat.

La meva orella no és mai quieta, sempre a punt de tendir-se per saber què passa, si és un esquinç o un patac, què es diu, qui canta, si ho fa bé o mal, si és un matrimoni que trenca els plats, o una parella jova que puja al setè cel... Insaciable orella espia, em pertorba quan em posi a escriure, força més, sapigueu-ho, que ho faria un assalt de vespes.

xxx