Humà, inhumà i...me n'informen ara, novament en circulació)... deshumà. Qui vocable terrífic, molt més espaventós que bàrbar: fora de tot, de pell, d'amor i de raó!

No vull passar per un tipus de gandul, mes quina pressa veus a fer-ho ara i no després, o demà...

No cantava pas, s'encantava oient les rimes que se li escapaven èbries d'unes llibertats  esculpides amb mels de bruc.

Qui s'ha acostumat a ajupir-se, sigui qui sigui l'ídol real o virtual, amb prou feines i aquest mal d'esquena (que cap Hipòcrates, Esculapi o curandero de l'Aspre pot alleujar), aixecarà el cap.

Bastant freqüentment ric per experimentar, sobre el meu rostre, uns còctels d'arrugues. Nos us burleu doncs de mi.

La defensa pro domo, tothom sap que no és pas cosa fàcil i espontàniament aconsellada, ara bé quan totes les altres formes de defensa han fracassat, i que el peix segueix bellugant, és molt natural com imprescindible fiar-se en si-mateix, i poc importa el veredicte que en resultarà: bullit, torrat, o tornat viu en l'aigua fresca i clara del llac de les il·lusions.

Tinc un amic que acabarà a no sé on de tant buscar la claredat de la seva expressió escrita, i com s'hi afanya, que en passa d'hores i de tortures esporgant, retallant, esclarint, expulsant tot allò que l'hi sembla obstaculitzar, enfosquir o derivar el bon camí de la claredat, i com que no l'aconsegueix se'l sent i se'l veu  cridant igual un ésser humà empeltat de fera, escopinant pinyols de fruits antics a l'entorn, fuetejant-se amb interjeccions multi idiomàtiques, i sols, l'amic, retroba la calma que acomoda les nines dins els seus orbs i posa la mirada en la quietud, aquesta imperiosa serenitat útil, si germanes i germans, útil a tota investigació, a tota conquesta d'un grial, o dit en paraules de l'amic, de la finesa i de la bellesa del Velló d'Or del sentit.

Si escrius dret i prim canvia de via que arribo espès i titubant.

Quantes vides cremades, ensorrades, robades, trasbalsades, corcades, esguerrades, negades per unes violències on el planeta, el clima, i malhumor imprevisible de Dama Natura no hi tenen cap culpa?

Es deia poeta i guardava sempre amb ell, al clot de la mà, tatuat amb gràcia un ocellet blau. Un dia, va sentir la seva mà més lleugera. Segurament per inadvertència de la seva part, no hi veia cap altre motiu, l'ocellet blau, nostàlgic de boscatges i de prades, se li havia arrencat del clot de la mà i, silenciant els batements d'ales, s'havia escapat.

Es pot fer servir un estil, deia la primera espasa de la companyia literària d'una barriada oblidada, com escut o bé per la nostra autodefensa o bé per la nostra arrogància. Enfortim-nos, companys, fem ESCUT, donem-nos ESTIL.

Als seus llavis s'endevinaven dues taquetes de sang, segurament deixades per una paraula a qui trigava de saltar al carrer per fer sentir la seva i que havia intentat, brutalment però sense èxit, de fer-se pas. Havia, imprudent, minimitzat la vigilància incisiva de la Guàrdia Bucal.

Té un esperit "samfaina" i el trascola a totes les seves divagacions gràfiques, encara pre literates.

Uns mots, iguals cucs et veuen, i passen de llarg, com temerosos o com si tenien alguna feina terrestre urgent per fer; uns altres mots, igual sangoneres quan et veuen, es llancen al teu coll i s'arrapen a tu, per guanyar-se un bon àpat amistós, però els esborres abans que et deixen exsangüe. I en un  cas com en l'altre, falta de mots, la teva pàgina resta blanca.

Del teu petit despatx, on cohabiten art conceptual i street-art, eh que no en sortiries ni que un terratrèmol sacsegés a ruïna tot l'immoble? Ara, treu-te del teu ronca satisfet, i pregunta't si la fi del món no és també la fi del paradís?

xxx