"Vi ranci o garnatxa"

Aquí és un llogaret on pots penetrar sense menester de targeta magnètica,
penetra en tota seguretat, passeja't i mira respectuosament, sense
tocar, passa al davant de què t'atreu, t'interessa -i acabarà per a
obsedir-te- repassa tant de voltes com podràs resistir-li, mes sàpigues que jo no t'oferiré ni et vendré res, tampoc et regraciaré per la teva visita ni la registraré en cap memoràndum. Per tu faràs.

Que els funàmbuls no es riguin de les xarxes inconscients. 

En tota zona, sigui de foscor, sigui de claredat, s'hi veuen diverses localitzacions, de la més o menys fosca a la més o menys clara, aquesta experiència hauria d'extreure'ns- d'un maniqueisme brutal.

Quan afirmes "Tinc tota la raó", o ho ignores o ho fas expressament, no em toleres ni un pessic de raó, me'n tires fora del seu corral. Però et replico en defensa: "La raó no és pas el seny".

Que el jo hagi esdevingut el teu jou és obvi i era gairebé fatal. Desfés-te doncs del jou i et desfaràs del jo; simultàniament o conseqüentment, no puc dir-ho.

Explotar una mina d'or, n'hi ha que n'han trobat una, i ho fan: Exploten. A la meva mina, ja puc picar o tamisar nit i dia: Ni un esquitx, o un resquill.

La gent honesta que llevi el cap, no ha de penedir-se de ser el que és. La seva veu és majoritària.
Escriure breu no és sempre un tret de lleugeresa, com en el cas present. 

Quina mala gent seu, que no podíeu lloar almenys els meus talents de buf sinó els d'acròbata!

Cuidar donar entenent que el que escrius manca d'indústria i no pretén a saviesa.

Vigila que arribats a la teva barbeta no complotin el desig de tallar-te la. Vigila que no t'humiliïn i ridiculitzin!

Com hauràs intuït que un imitador és un pensador mandra o cansat.

Les castanyes (i els castanyons per qui els agradi) cuites, bullides o torrades qui en vulgui que les busqui. Per les torrades: faràs servir la patna catanyera idònia i no t'oblidis, degustant-les, de refrescar-te els llavis, a intervals ben entesos, amb vi ranci o de garnatxa.

Ningú ens prohibirà de sàller, de tant en tant, de les terbolinades sinistres i aclaparadors de l'actualitat televisiva del barri mundial, per anar fer uns passos a l'aire lliure i sa del perímetre del jardí enreixat que envolta nostra torra il·lustrada i poder reviscolar un optimisme ensopit i tumefacte.

M'acaben d'informar que un grup de presbiterians amargats per una desfeta recent, prop d'una catedral comarcal, intenten fent de sentinella al davant d'un teatre, bastant desafectat, vorejant una plaça anomenada la República, i que la política de les senyories locals, voldria mudar en aula universitària, dinamitzadora d'estudi i de ciutadania. Se'm precisa també que el dit grup és un escamot de soldats per la defensa del Patrimoni que s'ha donat a conèixer amb sòlid i vàlid però que uns veïns de la plaça, insignes experts en tot i no res analitzen a la barra dels cafès, com a insuficient per a interrompre la metamorfosis... de Tália en Astrea o (per repussar-la) en Tèmis.

xxx