Els seus ulls tocaren els meus com si volguessin plantar-s'hi... vaig pensar que em provocava... que em desafiava com si li hagués llançat un llumet d'odi, un missatge incorrecte... (capficat en les meves falòrnies de sabut, cregut i...pelat)... Temps em calgué per opinar que no era pas en els meus ulls que volien aterrar els seus: ni el color puc dir-vos. No els interessava el color dels meus: d'una negror minera..... No buscaven plantar-s'hi... com si fos bona terra d'implantació, de dominació o d'orientació de la meva mirada vers els llurs més tranquils horitzons... Gens els movia pariona preocupació. Sols un objectiu... En tocar els meus ulls, els perforaren amb talent d'última innovació tecnològica... i em travessaren... de part en part el cap... com un tren travessa l'Alp o el Pirineu... igual dos projectils (diguem-ho clar: dos trets de gunfighter!) en missió letal... destinats a tombar l'Enemic qui, amenaçant amb un picassó de la millor artesania apatxe a la mà (i l'altra mà a punt de substituir-la si, tot d'una, es veia manc)... aquest Enemic que ara ajup el cap i silenciosament s'apropa per (però no ho veig) esquerdar-me l'esquena... aquest Enemic amb arma blanca que jo... innocent vianant...(tu també en tens un, d'Enemic!)...quan dels seus orbs sortiren els  seus ulls de guàrdia... bòlids com dos obusos d'un avió bombarder... a Síria o a  allí on el comerç d'armes mana... no havia pressentit ni el seu pas ni la seva olor ni tampoc especulat l'avinentesa del perill... No saps qui pot venir rere tu, per això es necessita vigilància...Em vaig girar per veure el que havia passat, només una ombra de forma humana esbocinada, almenys és la que dibuixaren els meus ulls  tot i tornar a la llum... Dos ulls i els meus la contemplaven sensa commiseració i sensa compassió.
xxx