Deixa'm ser poeta, deixa'm ser poeta, amb la o, la e, la a -cridava una
criatureta tancada en el seu cercle de joc. Vestit de bebè estiuejant.
Terrà de sorra fina, baralla protectora de fusta de color de mar i
aguantava a cada una de les seves mans una aïna: una pala roja, una
forca negra, i als seus peus tenia un rastell verd i un cubell blau?
Deixa'm ser poeta, deixa'm ser poeta, amb la e, la a, la o -cridava la
criatureta que es dirigí, armat i el morro acusador vers la seva mamà,
una senyora d'edat balzaciana,
ben acomodada i segurament somiosa en un banquet d'últim disseny
mobiliari urbà. El clam de la criatureta alternant entre xisclets i
plors altisonants finí per despertar la seva mamà, rossa i potser ben
plantada, però no es veia. No cridis, no cridis fillet meu, raó de ma
vida, no cridis -contestà, entre dos badalls, la mamà que, mala mare, no
es dignà a llevar-se per rebre'l i consolar-lo contra el seu pit. El
fillet desconcertat titubà i tirà forca i pala als peus de la seva mare,
aquesta ingrata gegantina. Es posà color de brasa i fulminà com un
patge aprenent de drac a Can Jordi. Deixa'm ser poeta, deixa'm ser
poeta, poeta de la a, de la o, de la e - i rastellaré el que vull i
ompliré el que puc (petit sóc, no?). Per una vegada - d'ençà que em
portes en aquest circ, per tu dedicar-te a una migdiada- mira't les
coses amb altres ulls i deixa'm ser poeta, mamà, deixem ser poeta, poeta
de la o, poeta de la e, poeta de la a. Sí, poeta vull ser! Poeta per
fer-me amic de la pedreta que no es posa al recés quan la televisió dels
iaios especula que plourà... No, mamà, jo no vull fer de picapedrer.
Deixa'm, mamà, ser poeta. El bebè cessà de xisclar i plorar. Apagat el
clam, disperses les aïnes i el fillet recolzat d'esquena a la baralla
del cercle de joc fent el botet, la mamà intransigent reprengué els seus
afers: somiar. i somiava que el seu fill ja fet gran vivia de picapedrer.

xxx