El mal escrit és una reivindicació. Una manera d'escriure que no pretén a la dignitat d'un estil. Una manera descriure que s'ha de situar i no vol buscar cap més altre lloc de col·locació que al marge del domini literari lletrat, acadèmic, normatiu amb tot sense voler-se en contra ni contaminar-lo. De fet el mal escrit és enllà del marge, si creix fora dels camins de l'ordre o del desordre enraonat de l'expressió convencional o atípica, clàssica, conservadora o disruptiva. És una expressió voluntarista de dir i de fer. Gràcies no pas a les flames d'una llengua brillant però si al caliu d'una llengua heretada que el bufet (la voluntat i els mitjans expressius a l'abast) impedeix esdevenir cendra i alhora fer-se fogata. El mal escrit est un testimoni de llibertat d'escriptura que s'identifica amb un manifest d'indigència d'un retardat en pràctica de l'idioma tanmateix picat per la mosca de la seva defensa (per la qual, òbviament, no té menester d'ell, idioma que el tiraria fora un cop assabentat dels danys que se li provoca), que fa servir aquest idioma més per jugar que no pas per servir, comunicar i fer entendre el que pensa, el que sent o el que veu, el que odia o el que admira. Si mosca més que no pas abella. Aquesta treballa i ofereix les seves mels. La mosca, ella, és una entremaliada, beneita i nociva que taca i no enllustra la narració o el poema. És amb el que té a les mans que avança per haver-lo mamat, heretat o pispat, fruit d'un autoaprenentatge, entre oralitats disperses i llibres diversos per veure que hi passava i donar-se compta que el que hom busca no s'hi amaga. Avança i progressa? Tot empeltat de fatuïtat s'ho imagina però picant de peus més que estirant el pas. Però no pot tombar el seu principi bàsic: fer-se si mateix la cuineta, amb el que troba d'ingredients en les botiguetes de sa memòria i en els fogons del cor. No significa que es dispensa de fer dos o més ullets a una recepta d'un assenyalat restaurant ni que li repugna la taula d'un amic gurmet. No defuig l'autoritat d'un escriptor o d'un filòleg, d'un historiador o d'un novel·lista -gent que es diferencien més que no pas s'assemblen. En coneix les adreces i els fa visita quan el trauma de la ignorància el desespera, si no va per la seva, pit a l'aire o ben tapat segons la temporada, la motxilla a l'esquena i un basto a la mà. El mal escrit no escarneix la pompa literària ni els seus devots. No vol contaminar-la de cap pèrdua de seny i resplendor. NI tampoc vol burlar-se del popular que -en un singular i en un conjunt- es mostra molt més imaginatiu i engrescador que ell. El mal escrit és un conglomerat de bocins de llengües i de cultures, unes i altres tamisades, mes en part solament, i una ben petita part, per les màquines del bon usatge, del bon estil, de la bona comprensió, de la bona cara i del bon pes per poder- sense errors i aproximacions- concursar al premi "Qui t'ha vist i qui et veu". Aquest mal escrit (entre elogi i diatriba) és previsible que faci fàstic (tan poca gent entre els lectors està preparada a un opus mal escrit) i, s'ha de saber, que el seu mal autor no farà cap denúncia o compareixença si se'l tira en el gros cubell verd.