A la plaça del poble van plantar dotze pals i a cada pal penjaren un
glòbul amb fortalesa de ceràmica i fragilitat de vidre que contenia...
(encara no es pot dir). Els candidats estaven ja vestits d'estiu i
preparats com per un torneig medieval, però sense samarretes
d''espònsors. Eren joves d'uns deu o dotze anys. Tots fills del poble,
llevat d'un que acabava d'arribar-hi. Se'ls hi ensenya com haurien
d'aguantar i presentar la perxa que de l'un a l'altre i un rere
l'altre.es passarien amablement Era una perxa de canya de color vermell,
lleugera i punxeruda, feta i amidada per punxar el glòbul, sense
menester de saltar per atènyer-lo. Tots els glòbuls pintats de groc.
Se'ls
hi precisa que sols picarien els glòbuls tenint els ulls tapats amb un
mocador de seda autèntica que cada concursant podria llevar-se a casa el
torneig acabat. Aquesta feina d'emmordassar corresponia a la dona del
batlle, que es veia atansant-se cap al grup. Tothom va dir que havia
entès que s'havia de respectar i fer per reeixir la punxada. L'art de
punxar cegament. Un protagonista de l'organització va insistir que
tenien dret a tres assajos: només tres i doncs que anessin en compta..
Un senyor, potser el batlle, sortí d'una casa que donava a la plaça i
es dirigí amb determinació com si fos imantat o mogut per una feina
urgent vers el lloc cèntric on s'havien plantat els dotze pals vermells
amb els dotze glòbuls grocs que hi penjaven amb uns dotze tresors
secrets ben guardats. Ni el batlle no en sabia ni un piu. És l'habitual
societat secreta iniciatiu d'aquesta festa que cada any, d'ençà de
vint-i-set anys, omplia els glòbuls grocs de misteris i secrets. Palpà
cada pal -si era de bambú- i verificà a pams la distància reglamentària
-si era conforme- que separa dos pals i si el conjunt del dispositiu
respectava la figura del cercle- votada un mes abans al ple municipal a
la unanimitat menys dos vots: un no clar i un també ben clar ni no ni
sí.
Complida la triple verificació els veïns, adults, vells, cadells i
canalla que començaven a reunir-se entorn de la plaça per aplaudir o
xiular, un èxit o un fallo, com se suposa que fan tots els públics- van
albirar a la cara del verificador que duia una camisa blanca sense
corbata signes que semblaven de satisfacció. "És el nostre batlle!" va
dir un paisà a un foraster que tenia al costat i el preguntava sobre
aquest senyor content i decidit...
Aleshores els candidats i
candidates se'ls invita a fer, amb els ulls encara no tapats, però la
boina (tots la tenia de cotó blau, quadribarrada, sense distinció de
sexe) ja ben posada sobre el cap, el tom amb toc de processó del
dispositiu, per apropiar-se les dimensions i apreciar-ne les
dificultats. Cada candidat o candidata es feia llavors conscient (potser
les candidates més promptament que els candidats) de l'altura on es
trobaven penjats els glòbuls grocs per atènyer-los del primer cop i
donar-les-hi la bona punxada. Cada candidat o candidata també comptava
mentalment el nombre de passos que resultarien necessaris per
traslladar-se del punt de partida comú, aquí sota el balcó reixat i
florit de la contesa de Vila i Comtal, fins al peu del pal vermell que
li pertocava. Ni un concursant sol·licita un complement d'informació.
Potser per timidesa, potser per no retardar el moment emocionant de
l'obertura de l'acte, o potser degut a la bona pedagogia de
l'informador.
Tot ben explicat i entès (una sorpresa us espera per
cada glòbul groc!), la dona del batlle els hi va demanar, en una crida
col·lectiva amb to solemne, de formar una fila i va començar a tapar els
ulls d'un primer concursant, la qual bastant febril i immediatament
despistada per l'experiència de ceguetat, avança un xic funambulesca
vers el perímetre destinat a les proeses. Ho fa sense pressa, amb la
perxa a la mà, manté el seu equilibri i es col·loca tocant el pal, sota
el glòbul per atacar aquest misteriós glòbul groc penjat, que la por de
sentir-se pegat en públic feia balancejar.
L'èxit no era cap triomf
amb pluja de Lluïses d'or. Era un acte voluntarista i gratuït. Una
afirmació comunitària i patrimonial que l'aigua sempre clara del torrent
que passa no lluny de la plaça no ha conegut mai alterada. Tothom ho
sabia: No es guanyava al primer cop de perxa o sense suport sonor. No
pas amb l'ajut vocal d'un candidat o l'altre/a. El reglament municipal
ho prohibia. Els espectadors, tots sense excepció, parents, amics i
aliats, ells sí que ho podien fer a condició tanmateix de mantenir un
llenguatge de civilitat i no guerrer, un llenguatge pacífic amb
expressions com: "avança un pas més", "decanta't a l'esquerre", "rècula
de mig peu", "queda't on ets", "aguanta-la més ferm", "ara pica,
enfonsa", planta-la punxa de ta perxa vermella en el bo del ventre del
glòbul groc. I, portada l'estocada, se sentia una explosió, un pet
franc, el crit de victòria. Ja es podia treure el mocador que li tapa la
vista, i vingui el següent. El precedent, mordassa treta, mirava al seu
entorn un tresor dispers. Un tresor fet de pluja d'aigua, de llet o de
vi, o d'arròs, o d'avellanes, o de farina, o de sorra fina, o de
cendres, o de serradures, o de pèsols, o de bombons, o de pètals de
flors. Dotze pals vermells hi havia a la plaça del poble.... Sense
complicitat uns candidats no hauria conegut aquest tresor secret del
glòbul groc. Els hi hauria escapat, passats els tres assajos de punxa
que els permeti el reglament. El dia era dia de festa major de juny i
del campanar-torra el rellotge tocava les quatre de la tarda.
A la
plaça del poble, el públic observà sis candidates i sis candidats que se
succeïen en alternança per punxar el glòbul groc, esventrar-lo i
descobrir per regalim sobre del cap als peus el tresor secret penjat
entre cel i terra que li tocava. Aquell any tot va anar molt bé: cap
incident ni de pas ni de cop inadequats tant punt se sentia batre tambor
després de cada punxada exitosa, com ho havia votat el ple municipal a
la unanimitat dels presents. Clar no es constatava idèntica unanimitat
en el camp del públic prompte a dividir-se per i a barallar-se. Al parer
d'uns d'aquests bel·licosos la sort no practicava una distribució
igualitària. De veritat no es tractava de cap competició amb palmarès i
jerarquia de premis però tot i portar tothom el mateix vestit d'estiu,
la mateixa boina i el mateix mocador el "regal" final no és pas el
mateix. Diferència que el batlle, fent el seu regraciament de cloenda de
l'acte, rodejat pels dotze santets de dia no subratlla. Però... Una
pluja d'aigua no és pas una pluja de cendra. Una pluja d'ous una pluja
de bombons. Una pluja de sorra una pluja de pètals de flor. Una pluja de
farina tampoc una... I el foraster del poble digué al seu veí que,
personalment implicat, s'hagués estimat més la pluja d'avellanes a la
pluja de serradures... El seu interlocutor li respongué i una copa de vi
millor que un riu de llet. Ja era l'hora de l'aperitiu ofert pel
municipi.

xxx