Segur el dia triat no n'era pas el millor dia. Dia de vacances pels estudiants, vigílies d'un homenatge municipal a l'escriptora Renada Laura Portet. No divendres 13 de l'abril no era pas el millor dia per organitzar una diada entera a la degana de la literatura nord-catalana, qui a més de noranta anys demostra una presència física i intel·lectual que ens alliçona a totes i totes sobre la força, diguem-ho, vital de la literatura i més especialment la poesia. Poca participació de públic -a més tothom, si no és
de la "casa", no sap el punt de la cita, i si ve en cotxe -resultaria el mateix si fos amb votura) fa toms i toms i s'empipa en contra del GPS abans de trobar la porta de l'aula.
L'acte -transfronterer- el portaven el professor P. Lagarde i Irena Muñoz Pairet i estava estructurat entorn d'una obertura a càrrega de l'homenatjada, qui com de costum ho va fer amb meticulositat científica, gran cor, humor i digressions sobre les assignatures que l'han fet entre altres coses especialista reconeguda en filologia i onomàstica.
Seguiran al curs del dia, tallat per un àpat monacal i finalitzat, a les 6 de la tarda, amb un concert del cantant Josep Teró dedicat a la poesia, tres col·loquis amb tres simpàtiques particularitats. El nombre tres. Tres representant de tres espais de llengua catalana: Andorra, Catalunya sud i Catalunya nord. I màxima particularitat (i aquí no figura ni culpa ni pecat), tres poetes per cada representació. Un cartell que en temps o país normal podia atreure més estudiants (n'hi havia un per no escandalitzar la institució amb el zero la nul·litat), més professors (cap més -si es posa a part els organitzadors) i també un públic extrauniversitari puix que en una vila on es compta uns "Afers catalans" i una Festa del llibre i de la Rosa no pot faltar-hi veïns interessats per la poesia. Finalment, l'encontre es va transformar en un "afer familiar". El temps no faltà a ningú per dir la seva i llegir amb comunicativa convicció el seu, contestant també les preguntes que se'ls feia. A la sessió del matí, es va escoltar els poetes de Catalunya. La Carme Pagès el nom de la qual fa parella amb el de R.-.L.-Portet per ser a hores d'ara la que coneix més bé l'obra de l'escriptora perpinyanenca, a qui ha dedicat un ric i agut treball d'anàlisi i d'edició. Mes la Carme Pagès ell mateix és poeta publicada i premiada. I les seves paraules enaltint "L'Agulla del destí" foren de màgia. Va seguir Jordi Gavina, antic de Columna, comissari de l'Any Vinyoli, professor i autor - entre altres títols- de "Marí de la mort" i definint "la poesia com a vibració" i expressant amb lectures d'algunes pàgines. Ambdós poetes (amb l'Empordà al cor) feren lectura de poemes de Montserrat Cofi, qui a l'últim moment no va poder venir a Perpinyà. Tanmateix s'hi llegí uns fragments del seu cos poètic. Tancaren aquesta matinada poètica lectures de poemes i un fragment del "N'Hom" de la Renada Laura Portet per tres enamorats de la seva obra: Paula, Tara i Christian.
Varen obrir la sessió de la tarda (amb pèrdua d'un participant i sense guany compensatori), tres representants de Catalunya nord: Joan Pere Sunyer, amb una autèntica obra de sensibilitat i de recerca formal, preocupat tant per l'escriptura de l'emoció com per la manera, de comunicar el seus "Instants poètics" pel llibre i més enllà del llibre tradicional, amb exposicions, acompanyaments musicals; Jaume Queralt, en un paperet de factòtum i d'intrús agitador va fer la lectura d'un text bastant llargu (issim): El Soroll; i Maité Barcons, directa, diàfana en dir com en el fer: "Caminades" el seu últim recull editat, n'és el mirall. Una cosa per remarcar és l'escolta respectuosa dels uns als altres, com en un primer encontre amorós, escoltar tot pensant que quan arribarà el meu torn no hauré d'emmudir o encallar el que em bat al cor. L'última taula rodona va permetre a alguns de descobrir (no pas a tots de gent sabuda n'hi ha), tres plomes eminents de la poesia catalana d'Andorra; Les de Robert Pastor, periodista amant exigent de la llengua  i de la conversa intimista,  particularment el seu "Entre l'aigua i la pedra", desprès de Josep Enric Dalleres el qual fou (si ens autoritzen dir-ho sense cap ironia), elevat a la dignitat d'autor català per Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal i Alcover, esbossant la seva biografia també subratllava el seu compromís en la vida pedagògica i política (fou Ministre del Govern d'Andorra) i dins la literatura presentant reculls com "Ulls d'aigua" o "Frontera endins" i commogué-tots en contant la història del seu últim llibre, i que es titula "82 dies d'octubre" (del 2017 a Catalunya) que surt en llibreria la setmana vinent. Amb Manel Gibert que acaba amb les intervencions es fa la coneixença d'un autor de disciplina, de rigor, que sap que "la poesia copsa el poema més que el poeta", cosa que explica que el poeta (de veritat no el fantotxe dels mots) no s'allunya de la reiteració del tuteig amb un incògnit, un mal conegut, enigma o misteri. Nombrosos són els llibres de Manel Gibert, tots llibres molt ben curats, fins a l'últim "A l'ombra del Solstici" il·lustrat amb magnífiques pintures de Sergi Mas. Gibert un dels mestres pirinencs de la tanka i de l'haiku ha deixat una llibertat plena a l'artista plàstic fins a rectificar un poquet alguns dels seus haikus perquè s'adigui a la il·lustració qui li correspon. Una diada amb nou autors, una micro-geografia  de la poesia, la convivilitat de rebre i intercanviar en català.