"Poesia vernacle"

Com no rumiar al llegir de la ploma del gran Salvador Espriu "un silenci plé de vacil.lacions."

No he cessat d'estirar-la i no ha caigut però jo he tombat damunt d'un tapís de desil·lusions.

Una fantasma s'endinsa dins la boira i en surt uns vint minuts després amb un rostre incrèdul.

La solitud no és un castell daurat per a tothom.

Cop d'ull, estupefacte, cop a l'ull, tumefacte.

Cada arbre té un cim i en senyala un límit.

Guardo sempre calentó el cos de l'estimada, les nits que vessen frescor de gelada blanca.

Quan a camp ras la pluja es torna xàfec on trobar aixopluc?

Ell no es banyava per gaudir les delícies de l'aigua sinó que feia ofrena a l'aigua del seu cos deixant-li la llibertat de donar-li el que li estava a l'abast.

Si fas una fina incisió a l'índex d'un escriptor (d'aquelles dels bons i de no les parades de festivals) no és pas sang que veuràs rajar sinó tinta, aquesta tinta que es metamorfosa i adapta el color a la subtil sensació.

Que pot saber-ne la garsa o el barb dels sanglots de la meva poesia vernacle?

La ruralitat ha malmès la pagesia aconseguint fer-ne un espantaocells.

xxx