"Pere Blauet i en Peret"

Li varen demanar si el coneixia, o almenys n'havia sentit a parlar encara que fossin algunes parauletes portades per un rumor, els contesta, amb la franquesa que el definia igual o més que el seu nas ho feia, "Si, si, si., Veig qui voleu dir". Li varen repetir que si no el molestaven que de venir a xerrar d'aquell a la ràdio que una cadira l'espera el dia i al moment que li convingui més bé. "A la ràdio, si, els digué, a la televisió no ho haguéssiu aconseguit -digueu-me, no és cap trampa, oi? És -confirmeu-m'ho- la ràdio sense la televisió? "Si, clar!- A la tele m'hi hauria negat, com veieu tinc una piga tan grossa i tocant-me la finestreta dreta del nas que m'allunya de tota càmera, versus entrevista i de tota pantalla versus difusió de l'entrevista. I doncs va anar a la ràdio (un dilluns a les deu del matí) per complir la seva promesa. Parla Eduard Ranc: "Així, tu, Pere Blauet, ens pot aclarir en quines circumstàncies us vàreu encontrar, us vàreu conèixer.-No és pas veritat dir que el vaig encontrar físicament, com dos cotxes que s'entrexoquen, foren dues senyores entre dos (o) tres edats que feien conversa o de recepta de cuina o de l'estat de salut de llurs respectives netes, qui, sobtadament, arribant, a tres (o quatre) passos d'elles cridaren com si fossin espantades o admiratives (no és gens fàcil analitzar un fet en la plena calentor de la seva realització, el seu cognom: Peret! Peret. Peret... La "proclamació" del cognom o de nom (si les dues padrines us podrien destriar l'un de l'altre, jo quedaré evasiu) em va permetre, a mi senzill caminant, sortint de casa per anar al Cafè farmacèutic, on llegiria com ho feia cada matí uns exemplars de premsa escrita que amb sort s'hi troba, si em va permetre de saber qui era en Peret, un personatge que feia gairebé una centúria que havia saltat del seu bressol, i no us en puc afegir molt més, o sols descriure-us, però poc interès presentarà pels nostres oïdors, aquella silueta alta velocitat, sí Peret, en sentir que Peret, Peret, Peret, no feu ni una ni dues i tresca com si un fiscal el perseguia per haver fet injustes ganyotes a la seva mestressa del carrer de les Bombetes mortes. I després, estimula el locutor principal de la ràdio. I després? Res. Si, les dues senyores comentaven la indelicadesa d'aquest Peret que havia passat com un llucet rossellonès i com si, indigne home, no havia identificat cap de les dues... Unes parauletes més, amic Pere Blauet?-No, ja us ho he dit -i ho espero ben dit-tot. Us confessaré que la fortuna no m'ha fet hereu de cap talent de contista o de fabulista. Ens separarem doncs amb aquestes paraules. I el vàren despedir amb una encaixada de mans sense una pegatina de l'emisora "Insòlit. Nogensmenys que Insòlit."

xxx