"L'aranya solitud"

Tantes voltes,

al meu clos,

fas

amb l'ull

pillet

que em pregunto

que me n'envejaràs?

Les roses blanques

o els cards

escabellats.

No em responguis.

No cal.

xxx

Tria,

cluca el bon ull,

apunta,

afina

i dispara,

igual quan de jove

a la fira de Sant Martí

o de Sant Andreu,

amb bella il·lusió

i música

a l'entorn,

tiraves

la bala

per guanyar-li

un osset de llana

rosa,

i la teva il·lusió

ja feia cara

de veritat

joiosa.

xxx

Que cada matí durant tres mesos se li doni un bol de sentit comú amb pa d'ocell de la vetlla.

xxx

De menudes com de grans covardies tants cubells de bon parer en són curulls!

xxx

Palpejar símbols casolans perquè segueixin ferms en la ment i s'oposin als vents predadors.

xxx

A aquell pintor del pinzell rovellat, la premsa ens fa saber, que el govern de la ciutat projecta erigir un monument de pebre picat a la plaça   "Tothom hi té Dret".

xxx

A la vora del foc,

ja no se'n recorden,

ahir,

tothom no hi tenia lloc.

xxx

La teva idea

més anguila

que papallona,

sí que et costarà

per aguantar-la

i estendre-la.

xxx

Qui

ara truca

en ma memòria

i perqué

ningú

li contesta?

xxx

El caminant regressa

a casa,

recolza el bastó

contra la paret

empaparada

i no es dóna

compte

de què,

ara,

deslliurat

de la seva mà

feixuga,

el bastó,

el seu germà de passejada,

tomba a terra

i es torna

colobra,

llarguíssima,

grisa i àgil.

Intrèpida

fila per tot arreu,

cap corredor

l'espanta,

fila de pis

en pis

de la casa del caminant.

El caminant descansa

i ara puja

amb un petjar

solemne

l'escalera de fusta

amb brana llisa.

Ambdós,

el caminant

i la colobra

es dirigeixen

vers un mateix punt

més enllà de l'interrogatiu,

més enllà de l'exclamatiu,

el punt final.

Al fregar-se els ulls

perquè l'inici de la son

els emboirava,

el caminant veu

la colobra, just

a l'entrada

de la golfa

de l'ancestral

mansió.

Ja s'hi ha enfilat.

Per bo-pensa temerós

el caminant,

que no trobi i

em robi

la clau del

Misteri de la Metamorfosi

que hi tinc

amagat,

guardat

per rates i rates

que corren

i que volen,

i aranyes que teixexen

fent-les hi companyía-

diu parlant-se

a si mateix

com si assajava

paraules de teatre.

Com puc,

seguia interpretant,

tirar-la fóra

de la golfa

sensa la flauta mirífica

que dissuadeix, distreu

i extreu. Però

quin dimoni sabrà senyalar-me

on la vaig desar!

S'endinsà en la golfa

fosca i aranyosa

on tot d'una

una flauta

amb inxa d'or

brillà als seus peus.

El caminant,

sotreguejat

uns segons

per la sorprensa,

s'acatà, agafà

la flauta aquella

la portà als seus llavis,

en tastà l'inxa.

Se n'exalaren notes

de mel i de llum,

les rates que volaven

pararen els seuls vols,

les rates que corrien

pararen les seves curses,

i el silenci es mogué

dins un dansa oriental ansiosa,

sota un envelat

de teles teixides

per l'Aranya Solitut.

xx