"La son i jo "

Feia un moment que la son (potser haviem aixecat el galet un xic massa n'alt) em feia vores, i a cada mirada que em llançava jo feia un parpelleig tímid  seguit d'un cluquet, li resistia com podia perquè no volia perdre'm les últimes paraules d'aquell tant conegut (i moltes vegades recomanat per les cases) repartidor de sorres, i va continuar el seu joc de seducció amb una insistància metronímica  i jo,  el seu partenari a cada mirada mes afeblit, tot d'una en lloc de seguir el diàleg una mirada-un cluquet, enteneu-me cluquejant com l'indecís que devia semblar-li, em vaig, perdoneu l'indecència del que ve, vaig tirar-me en els seus braços... fins, voluptuosos comme llençols de seda de primer festeig amorós, braços amb els quals la son va enllaçar-me durant, ho nota ara, despert i mirant la cursa de les dues agulles del despertador Jaz antic, sonor i exacte, divuit, DI VUIT hores seguides- no exagero i encara no hi sumo els minuts i els segons. Perqué exagerar, com si tu no sabies el que sol passar en situacions com aquests assejaments per la son? Com si mai t'havies deixat agafar -si embolicar- en aquest joc de la mirada, del cluc i del badall final. (Haviem aixecat el galet un xic massa n'alt!)

xxx

xxx