"pic i pico i colegram"

T'ho volii pas dire mes lo que m'et fet beure era pas vi de l'any era una inyobla piqueta?

Nadal! nadal! aï aquei Nadal què es pas mai content tira per qui, molsei per lli i op el teu compte bancari buidat, eixut.

Nadal, vos que t"ho digui, tinc pas res en contra, mes de Nadal complei pas el seu deure cristià per tothom, xo fa que toronjos, torons i capons manquen a la taula de força gent i bona gent.

La xicolata l'un l'assaboreix desfeta i calenta, l'altre vol sentire-le dura sota la dent, que li resisti, que l'obligi a l'antic combat de l'orgull, o la xixolata es romprà o la seva dent.

Ell era un revolucionari, d'aquells granats, educats a no callar mai, ell, aquell revolucionari reclamava un canvi radical, que se'n acabés amb la dictatura de l'avet per u i indivisible arbre de nadal i, ell, revolucionari com mai, si jamai, no n'hi havia hagut, corria d'un ban a l'altre per trobar qui l'ajudaria a fer caure el tirà de nadal. Va pas trobar cap camarada, tot just se va sentir una veu que li va respondre i si l'avet te convé pas posa l'alzina al tron.

Escriptor, mestre en sanfaines gòtiques o barroques, dispensa't d'una barrija barreja massa insípida.

Empaquetar uns regals de nadal no és pas cap art minor.  N'hi ha que diuen que és com embolcallar un nadó. Art visual, tàctil i cinestèsic.

Si, depi que s'ha expulsat els galls dels campanars de les esglesis, les misses del gall de la famosa  nit de Nadal (si's plau canteu pas encara, és pas l'hora) son magres, magríssimes com diuen an ampurdà, sense caràcter.

Un llaç groguenc est un niuet de solidaridat i es posa damunt del cor.

No, serà pas dit que hauré pas predicat la pau, cada dia, fins al but i ara permeteu-me de declarar la guerra, puc pas fer de menys puix que me seu pas escotat.

Cap home d'ordre no vol anticipar el dia dels Sants Inocents.

Es així que va la vida, avui n'hi ha que poden pas se passar d'un conseller (ni ha que li diuen un coach) per llestar els regals que agradaran el més a la mainada, i en el millor cas a la mainada i a ells per no obrir un solc de discordi dins de la famíli. Ho és,  que es tracti d'un mainatge de sis anys com d'un mainatge de setanta i pic i pico i colegram.

Els diàlegs de sords, en política i metafísica, poden finalitzar-se en un festival d'emplastres. En politíca, ja ho havia vist, lo que que no sabia és que passa també en metafísica.

La picassa a la mà, al davant d'aquest freixe demana't uns quants segons la vergonya que li fas.

Ell poc que matirizava la llengua amb dolentaria, era la llengua que sempre li plantava cara. A un  corn de carrer. A un balcó de la plaça. A la porta d'un cabaret. I es mofava d'ell fins a humiliar-lo, tractant-lo de deficient...Com podia tolerar de veure's trepitjat? Llavors, pim pam, s'esplatia atormentant mots i girs,  pim: un mot caigut en desús, pam: un gir tort, pim pam el sentit miním d'un vianant literari que se'n va en orri o cal Dr Confusió. Ell poc que matirizava la llengua.... 

xxx