Dins l'art de parar rateres no era gran expert i quan s'hi dedicava hi portava -un cop sus de dos- el vestit del pres.

Que et vulguin explicar això i allò, hi tenen el dret i segur tu en trauràs de tant en tant uns punts positius, uns llums incitadors, mes que et vulguin explicar tot, no deixar-te ni un punt obscur, això no, és massa i irrespectuós pel fet que no et permeten aprofitar del teu desig d'entendre o comprovar la validesa o el fracàs dels teus mitjans d'explicació.

El Glí, el Tet, el Tec es tiren al mar Mediterrani, també m'hi tiro jo quan l'estiu m'hi empeny.

Un temporal de pedres és guerra contra els agricultors.

Mai és festa per a tothom, és la regla dels escons.

Tornava de Filipines amb xerradissa per sis mesos. La vaig trencar, demanant-li si coneixia el vilatge de Torderes i el seu bosquet de llipoters. Em va contestar que no. Que li havia mancat temps per anar a visitar-los. I el corrent filipí seguí.

Un dia de vaga a la ràdio nacional t'assegura d'un divertit festival musical i et revela, al mateix temps, el pes -enorme- de les creacions angloamericanes, les quals atabalen més d'un oient mundialista.

M'agradava viatjar amb bicicleta, m'agradava viatjar amb autobús, m'agradava viatjar amb tren, m'agradava viatjar amb vaixell, m'agradava viatjar amb avió... ara solitari i silenciós em rememoro tots els meus viatges.. i m'agrada, també.

Hi ha estranyeses que es peguen a tu com mosquits en recerca de sang i no saps com deslliurar-te'n.

Em costa identificar el personatge que tinc al davant meu. Dempeus dins una sala. El barret de feltre. La camisa blanca amb mànigues llargues, i per sobre una armilla verd clar. Un pantaló lleuger d'un blau pàl·lid amb un cinturó negre. Les sabates de color marro suggereixen uns peus petits... L'home fa un somrís i té a les mans quatre roses, les examina perquè figurin o no en un ramellet d'obsequi (hipòtesi). No, no arribo a identificar el personatge. Només les mans i els ulls  li belluguen...Ja no importa saber el seu nom. Li acabo de donar com nom "El desconegut amb quatre roses".

Li repetien, no es cansaven de repetir-li: Vés , vés a caminar, les teves cames i la teva salut t'ho agrairan. Sí, vés a caminar. Veuràs com el peu se't farà àgil, com la sang et correrà alegre per tot el cos, com el teu pensar esdevindrà acròbata, com la teva imaginació serà fecunda igual un foc d'artifici. Vés a caminar: et convertiràs en home feliç. Com podia continuar resistint a tots aquests consells i a totes aquestes sol·licituds. Va sortir de casa, va prendre el primer camí que trobà al seu davant i camina que caminaràs... Ningú l'ha vist de retorn a casa. Segur, ric de salut i de llibertat: Va caminant!

La raó ha caigut dins del llac i no és veu ningú que es preocupi de recuperar-la

xxx