009

Aquí, en aquest incisador indret on vius i estimes, pots encertar la llengua que feien servir els amants, tres mil cinc cents anys enrere?

Anuncia-les-hi, que de la pol·lució de l'aigua i de l'aire les granotes són molt menys culpables que tu.

Quan tothom sap que fa tothom, quan tothom sent, ou i veu tothom, aleshores s'esculpeixen les magnífiques regles de LA confidencialitat.

De la carretera a la finca. La vella finca de la seva infància. Uns tres-cents metres només. Hesita un moment. Agafo el caminet que m'hi porta? No s'hi veu cap dels grans arbres d'abans. O em paro i m'arramblo a la vora de la carretera? No és pas el primer cop que es troba en aquest dilema. Ha parat el cotxe. El motor, no. Mira en direcció de la finca. Un maset petit i callat. Amb una teulada en part restaurada. Queda tancat en el seu cotxe! Ni apaga el motor. Ni s'endinsa dins del caminet per atansar-se a la finca que fou tan seva. On va aprendre a respirar, caminar, caure i redreçar-se, admirar els paisatges, plantes i arbres, entendre les quatre estacions de l'any sota el cel de la tendresa dels pares. Com si li temés retrobar el contacto amb la seva primera terra? Com si li feia por trucar a la porta i veure sortir una silueta femenina que no seria pas sa mare o una silueta masculina que no seria pas son pare. Si, quin DESCONEGUT li preguntaria amb la veu segura de qui mana a casa seva: QUE EM VOLEU? Llavors posa el peu sobre l'accelerador i el cotxe, amb el seu pres enllagrimat, s'escaparan de la finca de BEAUPRE.

Qui no té respecte per aquest que d'un manament al seu cos en fa un contrabaix, una arpa, un piano... amb sons fins aquí inaudits i despertadors!

Ahir, a fi de tarda vaig anar a la cascada. No la vaig trobar engrescadora, com de costum. I em semblà que la seva veu s'havia aprimat, si no tornat flaca i fluixeta. Feia cara bromosa. Alguna cosa dolenta tindria. Però, què? Els oròlogs ecologistes organitzaren un simposi per aclarir, el més aviat millor per la meva satisfacció virgiliana, el malestar de la cascada. Espero encara que em diguin quelcom!

Per tants llibres que roseguin les rates a l'any, feina les hi restarà per alleujar les nostres biblioteques de les lleixes polsoses de la literatura.

 El dia en què em vaig enamorar de Jean-Pierre Mocky que acaba de deixar-nos va ser el matí en què a la ràdio s'evocava James Dean (1931-1955), el jove actor de cine, que venia de fracassar-se en un accident de cotxe. La manera amb la qual admirativa i commoguda, entusiasta i respectuosa en parlà (Dean i Mocky tenien aproximadament la mateixa edat) i no com a paparra que aprofita la sang d'un altre, em va fer des d'aleshores addicte a les seves paraules i als seus films.

Quan et perds els noms d'ocells, la teva llengua té més d'un plom dins l'ala.

xxx