Rodal i destral.

És palplantà

al davant de l'arbre

aquell tan gran,

que li feia ombra,

deia el veïnatge,

l'arbre quedà mut

com si no el coneixia

com si no sabia el que li volia,

quedà mut,

l'Arbre,

al davant del palplantat.

El palplantat,

no li doneu nom,

no en necessita,

mogué una mica

el seu tors

de vellut raspat

i escupí dintre el clot

de ses mans,

fel de revenja,

les fregà després,

e igual l'obrer

que es posa a pencar

per un nou patró ,

ell també mut,

abat ferrenya

sa destral sobre

el tronc de l'arbre,

destral, ceptre dinàstic,

com deia el veïnatge

espigolant les engrunes

L'arbre

de molt bon llinatge,

però apaordit

per la perdúa del seu patrònim

i per la f úgida del cant dels ocells

li ofereix sense discutir

i sa blanca pell

i son dolç cor,

ni tampoc belluga,

l'Arbre, quan

per últim cop

la destral s'aixeca

i s'abat

tal una sentència contra

el rei malvat

amb la precisió d'un botxí.

El palplantat,

ni riu ni plora,

amb ses mans sangonoses,

i satisfetes, ara

reposa la destral,

ceptre dinàstic i mirall

de l'Ombra que avança, 

sobre la seva espatlla,

com si fos sa guitarra,

i gira l'esquena,

a sa víctima a trossos

i s'en va per feïna,

mut si, com sempre,

cap a un altre rodal.

xxx