Un visitant matiner

Em truquen a la porta. Despert, però els ulls una mica lleganyosos, enfilo un quimono i baixo a obrir la porta. Pregunto: Que passa? Em contesten: Obrim! Obrim! Que vull dir-li quelcom? El meu deler de curiositat i el meu anhel per ajudar qui em necessita em fan girar la clau dins del pany (encara no tenia en aquella època targeta magnètica). Em trobo nas a nas amb un senyor bastant altet, amb bigotis que semblaven sortir-li igual espelmes de les comissures dels llavis, bigotis afegiré que, dempeus, si, de banda i altra del seu nas bastant proeminent i roja, em presentaven, amb una cortesia innegable, les armes. Que passa? demano, fregant-me el front i preparant-me, sense cap arruga, al millor enteniment de la resposta d'aquell visitant matiner amb les espatlles de la seva americana ben mollades. El senyor, tot i abaixar les armes per engegar la conversa em mostra amb una inclinació aquella aigua que corre pel carrer i que jo, al dormir com una soca d'alzina, no havia sentit ni amenaçar-nos ni caure, i amb uns ulls esbatanats com rellotges de campanar i rients, el senyor em respon: "Plou!", i continua  "Plou poc, però, pel poc, que plou, plou prou." I llavors es para. Satisfet com el deliquënt a qui ne s'exigeix ni multa ni penediment. Sastifet com un diputat que n'ha sortit una de bona, cosa que li permetrà somiquejar i badallar un mes més. Deixant-me, literalment bocabadat, a l'entrada de casa meva, el senyor amb bigotis fetes candeles i soldats, em gira l'esquena, fa un xiulet: un paraigua tot obert li cau dins la mà dreta que l'empunya, sobre la tela, no sobre  el llenç crec veure-hi dibuixat un sol magnífic i daurat igual el blat d'un juliol puntual, el senyor i sense ni una ni dos, com si fos alliberat, podria dir, de no sé el crim del qual se l'havia culpat, s'en torna fugisser germà d'un ca llebrer a no sé on: la pluja batent amb la cortina que teixeix m'impedeix veure el camí que ha agafat, el senyor, per endinsar-se a la ciutat. Una rufaca me fueteja el rostre i em treu tot d'una del xoc del la visita estranya d'aquell senyor amb bigotis però també amb careta estrany. Entro a casa, tanco la porta, pujo a la cambra i em poso, assegut a la vora del llit, a rumiar, si, rumiar fins a l'hora de l'esrmozar, sempre a les vuit: plogui o no plogui!  Què, de veritat, haurà intentat dir-me aquell home (mag o fantasma? profet o perdulari?) amb la seva frase articulada i musicada en "oc" i "ou" com un ruixat? Quin missatge m'ha dut -com qualsevol banal carter o recader o espia? quin missatge havia de treure "Plou, plou poc, però, pel poc que plou, plou prou." Em lamentava de no tenir cap predisposició a entendre els llenguatges codificats dels nostres més obscurs contemporanis, si que me vindria a bé estar iniciat i saber treure els sentits primer, segon i tercer, d'un missatge clus -com dien els vells i honorables trobadors- que , si, treure'ls tan naturalment com, un dia de regalant cargolada, els comensals extreuen el gastròpode torrat, pebrat i salat de la seva closca. Ja tocava l'hora de l'esmozar i m'hi vaig afanyar no és pot sempre rumiar!

Enric Major i Trescorns