MARC FOURQUET

No us queden gaire dies per no passar al costat d'una de les més grans exposicions muntades a catalunya nord. No vull parlar del Rigaud que pintor d'altres tems, vull parlar de Marc Fourquet pintor del nostre temps. Pintor conegut i alhora mal conegut, no és fàcil del tot crèixer sota els plàtans de Ceret. L'ombra dels gegants del seu passat pesa moltíssim, i l'esclat d'un J. Capdeville resulta ara per ara bastant enlluernador.

Marc Fourquet ha deixat el restaurant de cal Bisbe pel l’ampli primer pis de l'antic convent dels Mínims a Perpinyà, al benhaurat carrer F. Rabelais. Una mega-mostra antològica. Més de cent cinquanta peces. La feina pictòrica del mestre vallespirenc fós només per aquesta quantía d’imatges no pot deixar cap amant a l’art ni indifferent ni dubitatiu : és del millor que es pot esperar. Talent evident, diversificat, atractiu i matur. Pintura, no confitura amb cinc dits forfetura. Una pintura que s’ens imposa per la seva força, la seva sensualitat, la seva simbòlica Una pintura que, diguem-ho, an nostre parer joga a la clic amb una història de la pintura. Fourquet que alguns presenten com germà de la desimboltura no va mai al taller amb els ulls buits i festeja els seus supports amb reminiscències de les arts dites parietals, reptes avantguardistes (fragmentació, shaped canvas, semiòtica de pattern painting, costum palimpsest i passió de la metonimía) passant amb molta admiració pel gran art del quattrocento fresquista i mugnificent sense descartar una certa « pittura colta » dels anys setanta/vuitanta.

Fourquet no fa pintura amb la ma morta, vull dir principlament moguda per una mecànica acadèmica. El que si fa - i s’hi complau pel nostre visual, reconeixem-ho, es fer cantar la mixitat de tècniques, màteries i vocabularis expressius. Sigui per reeixir la factura fisíca, el bastiment de l'obra. L'encollat, l’esquinçat, el dibuixat, el pintat, el pla, el relleu, el discontinu, l’heterogeni...sense posar de banda el que toca al support o al format. Sigui també per la configuració de l'obra. Ràpid inventari : Quadre dins del quadre, pintura mirall i emmirallament de la pintura, la paret i seva il.lusió, les textures de les imatges, manlleus, homenatges i auto-citacions… Pintor d’avui, Marc Fourquet no treballa com algú que ignoraría tot de l’art. Fa el distanciat, però les seves pintures el delaten. Es un creador que sap molt. La seva espontaneitat té arrels profundes i fortes. Tant en el domini del dibuix que en el domini del color.

Fourquet fa fortuna plàstica de sabers que s’enforteixen els uns els altres, que mai exclouen un motiu per ser o massa « localista » o massa indexat a mitologies antropològiques de referència. El que encanta dins del seu art són les seves composicions, les formes narratives que fa servir (fresques i regalades com per exemple Canigó, l’imatge d’Epinal nostra), les seves escenografies sublimitzades de la mort (carrera de braus, singlar, gallina), aventures pictoríques que sap arrencar a les facilitats pintoresques o folklòriques. Les unes profanes i intimistes, les altres prenyades d’un misticisme popular casolà…De fet, això que ens ofereix el pintor són cants de benvinguda a un lloc no pas geogràfic amb una santa seu catalana sino a la galàxia art, al planeta pintura que té delegació –i quina recomenable delegació!- al davantal del Pirineu, a l'indret que pel passat fou Meca del Cubisme.

Aquest pintor pot semblar (per la desimboltura esmentada anteriorment, per la discreció mediàtica) no jogar-se la de debò, vull dir que s’acontenta fent l’amateur, i no s’estalvia quan ho sent necessari (és a dir no escassament) optar per la caricatura, per mofar-se de l’espectator (qui a la millor li regalarà 30 segons de la seva mirada entesa)… Però no se tracta pas en el cas d’aquest nostre pintor de coses de la vida (que passen i després esdeven clixés de la memòria, com la barretina o el porró) d’un fals diletantisme. Aquesta part lúdica i bufona, aquesta irrisió que a cops banyeja ben barroca dins la muleta de l’artista, recalca que no hi ha gesta pictòrica sino es gosa escarnir simbols i costums, rituals i cerimònies començant, clar, pels propis de la pintura, aquesta qualitat d’arrapar-nos de debò li vè tant d’un Dalí com d’un Miró, d’un Picasso com d’un Francis Bacon, d’un Robert Zakanitch com d’un Claude Viallat. Vull dir d'il.lustres compositors d’obres mestres.

Nomès us queda fins a diumenge per fer la conèixença del Marc Fourquet i gaudir de la seva boníssima aventura plàstica, de les arquitectures del seu món imaginari. Després una consolació: el catàleg de l'exposició. Convent dels Miníms-Perpinyà.

XXX