ENGLANTINA

Escoltava el rossinyol

encantant l'englantina

del marge

quan, per fi, 

una dama

travessà

la clariana.

No pas la dama

que estavi esperant,

però l'altra,

la desconeguda,

amb cós

d'estel,

alta,

vagabunda

i rossa.

El cor se'm posà

de puntetes,

Els ulls se'm feren

escuders,

Les mans

 ormejaven jà

un llarg i pur

vassallatge...

Vers ella,

cames tremoloses,

i llavis funàmbuls,

vaig anar. 

Ella,

la desconeguda,

la vagabunda,

la rossa alta,

tenía la batalla

ben guanyada.

Cap menester

de trinar!

Ella, triumfant, feia

de rossinyol

i jo

d'englantina,

que sacudia,

a ses ordres mussitades, 

les últimes gotes

de pluja, 

per esmerçar

amb ell(a)

l'etern instant

florescent

 i fulgent.

Deu mil anys

han passat,

La clariana

no's recorda

de res!

xxx