ametller en flors

El temps s'escola, i no oblida a ningú, rosa o card. A partir d'un cert límit el vi no és consumible.

xxx

El nas visitant una branqueta d'ametller en flors, es creia l'abella més feliç del món.

xxx

Hi obres d'art que t'aimaten i et capgiren. Fa poc, en vaig fer l'experiència al centre d'art acentmètres du monde, prop a l'estació de Perpinyà, descobrint una mostra antològica de l'artista ibèric Chema López. Un creador que no coneixia i que té entre altres singularitats la de pintar amb color blanc sobre tela negra, i de interrogar-nos sobre diferents coses que tenen que veure, si senyors, amb l'Art. El mestier, clar, la tradició, ben entés, la consciència cultural, caram que si, del cinema a la música passant per les literatures (cultes o populars). Un art clavat a la història de l'art, als seus suports materials,  i a les problemàtiques plasmades i renovades per generacions  sucessives front a la representació, a la figuració, a les imatges i a les mirades portades sobre els seus continguts. Però un art, una postura d'art que es desfà de tot excès de conceptualització i retrobaun cos que sent, ressent, pateix i, finalment, s’indigna i es rebel.la. Un art que reivindica el dret per l'individu, i en primer lloc per l'artista  (el gran cavaller aventurer de la ficció) a l'emoció subjectivista i a la seva sublimació dins un món simbòlic gràcies a les galopades del seu cavall íntim. Chema López treballa amb el seu "Black Soul Choir" (o Coral d'ànimes negres) a recordar-nos algunes dades fonamentals de la llibertat per arrencar-nos el rebuig de les foscors drùàtiques que s'estan menjant l'horitzó. Rebuig de la nit, de la por, de la violència, del « retorn » de la destrucció. Al primer grau de la qual rau l'incomprehensió per incultura, o insopiment de la sensibilitat i del judici. Els seus espais grisos, fantomàtics, eixuts de saba i de sang, la seva pluja de granotes sobre els homes que manen, ens alerten i mobilitzen en contra d’aquesta glacial incultura. El quadre  únic, o la sèria de quadres (com si fos un seguit d'instantànis fotogràfics o de plans cinematogràfics) , la pintura/pintura (de petit o grand format) o la pintura mixta (per acrílic i inclusió/projecció d'un bocí de pel.lícula western : la mort de Jesse James) i l'obra vídeopoema (amb veu i musique de Johnny Cash), el quadre monocèntric o policèntric, l'extensió paisagística, la narració memorativa, o la senzilla citació d'un "personatge"- icònic o anònim- com a testimoni o record. El retrat del gran escriptor premi Nobel de Literatura, Èlias Canetti, o l’anarquista Buenaventura (Durruti) sobre el seu llit de mort… ens endinsen dins d'un univers de mostració/ denunciació de la Vergonya (de la qual parlen Brecht, Bergmann, etc.). Vergonya que s'arrela dins les malalties de la percepció, les ferides i oclusions de la mirada. Els quadres que Chema López dedica a la representació d'un borni i a la seva presència redondant (posem : el rostre del gran director de cine Nicholas Ray, a qui faltava l’ull dret) s'acosten a la puixànça de l'ull que Buñuel i Dalí tallen en directe al seu Chien andalou. Donar a veure és donar a entendre. L'obra que més temps em va "parar » duran t el meu recorregut  fou El cavaller, la pintura i el dubte, feta d’una panoràmica a la manera negra juxtaposant la tradició figurativa metafòrica (a la meitat dreta del quadre)i una tradició eixida de l’abstracció màlevitxiana. Chema López un cor sensible, una reflexio rica i una mà terriblement eficaç que explora el dia, la nit i els crepúscles de la consciència de l’home que no vol ajupir-se i protegeix el gatet/ conillet que porta al pit. 

Pep Regis de la Pardalera

xxx

Escriure per no veure's llegit també és una aposta literària. 

xxx