Assegurança bucòlica

Els perots de l'Eduard. Qui no n'ha tastat no sap lo que és delícia de boca. Però perots collits a punt, despenjats de l'arbre mateix. Regenadors.

Al Jardí d’en Siset, a les afores del poble, vivia un arbre solitari, però altiu i majestuós. Era carregat…de caquis. Amb carn i xuc de dolcíssimes tardors.

Nespresn figues i mores, regals per rodamóns.

Aquell canyer compartit amb bàndols de pardals per protergir-nos dels mals vents.

Prop als dos garrofers gegants, la sofisticada maquinària del batre, amb aquell joc sorrollós de rodes i de rodetes, llises o dentades, de corretges que corren, fluixes i tibades ...

Aquella nit d'hivern …van perdre tres gallines. En Martí, el roba gallines de la pàrroquia, home simpàtic amb bigoti de Napoleon III, se les havia fetes seves, potes i plomes.  No feia ni tres dies que venia de sortir de la presó, a la ciutat. Denunciar-lo a la policia? Què va!

Olor de pà que surt del forn, olor de café que acaba de filtrar, quines olors més delicades per, de bon matí, ensumar.

L’endemà quan el creuavem pel carrer, la nostra mirada l'evitava, però ell ens somreia. No pas perquè era home bo sino perquè sabia que erem els culpables. Saber-ho el compensava del dany que li haviem causat. 

Ja no trobaria el cirerer d'en Lluís on festejavem, les garces i quants amics amb patalons curts, el bé que déu hi penjava cada més de juny si satanàs no l'havia pedrejat. 

Una aula de classe. Un febrer geliu. Encendre l'estufa. Un art i un plaer. Carregar-la amb boles negres d’antracita que mascaraven les mans... i el front, i les galtes, i més potser. La capsa de llumis i l’acte, ardit i  solemne, de l’encenament del paper per abrandar el carbó fins al ball de flames franques i pures... Un art, un plaer, un ritual dels anys fredlucs del 1950. Un benestar, també!

Un gos, anomenat Dick, assassinat. Se'l va trobar, al darrere d'una bardissa, gola oberta i sang mig quallada. El delinqüent, com ho desmostrà l'enquesta que seguí, era un animal dels més cruels, un home del qual la premsa, inhabitualement, no va fer menció. Pobre Dick! Ell, el més bondadós dels cans i canyots del terme, ell que no bordà ni conill ni guatlla ni uixer durant la seva vida.

El desaccord, entre ella i ell, sobre què és la pàtria, s'allargà prop de sis mesos. Sempre faltava una o dos creus al cementiri.

Caiguda d'un pollancre en aquell territori de prats i d’arbres que, entre ells, els caçadors de nius d'ocells, designaven com Normandia. Ningú havent regressat a casa no en digué res.

El martiri fins a l’últim miol d'aquell gatet blanc i negre perdut i desesperat dins un racó del correch nevat. 

Una citerna d'aigua de pluja al bo d’una masia, una masia al cor d’un vinyar al sol, i la nit que posa lentament el seu llençol centellejant sobre la citerna, la masia i el vinyar.

Qui pot ignorar que els plàtans d'aquest país tenen les arrels a punt d'insurgir-se?

El vent sempre es mofa de la llarga cabellera dels infants però no impedeix que els somnis els portin lluny.

Fou un temps -us parlo d'uns segles enrere- on es treia a l'aixada o al rascle la mala herba que és posava al peu de la rabassa. Se'l descalçava, esquena blingada i rems al cap del dia segats.  S'en deia, més o menys,  escocellar.

Junts, vora de la carretara, apreniem geografia i industria, vigilan i analitzan el pas dels cotxes que pujaven i baixaven. Era un remei contra l'enuig del sedentari forçat! 

La vida al camp i en pais d'infància no és pas una assegurança bucòlica guarantida. 

Geroni Kurty-Farth

xxx