Clar, he robat molt més

Obrir-se al món, et diuen. Els he cregut. He obert la finestra, he ensumat l'aire que corria. Un perfum de bon dia, m'ha fet afeitar. M'he vestit i calçat: de diumenge. Una bufandeta bicolor a l'entorn del coll. Oberta, la porta, he saludat la façana tosca del meu indret, i vers el món m'he dirigit. M'ha costat bastant trobar-ne la direcció. Tants i tants giratoris, encreuats i vies non identificables s'han plantat al davant de la meva mirada i dels meus passos. Ahir passos intrèpids, avui menys ardits. He transcorregut, cap alt de matí, cap baix a fí de tarda, no sé quants espais, espais i espais. Què n'és de gran el món! He tallat a través mil praderes. Les unes, florides, em somreien. Algunes seques m'imploraven què no les deixès ermes. M'he perdut en estranys barrancs on he compartit la vida d'hiverns animals. Uns ecos em ressonen encara quan agafo el senders del record. Molla de pa o amargura al llavi. He seguit rius tranquils i rius impetuosos. Interrogant-los sobre les seves fonts. Fins a atènyer les mars per abocar-m'hi i regenerar-m'hi. I net d'equivocacions, errades i falses motivacions he tornat a emprendre la meva caminada vers el món. He vist estels per dalt dels monts i les nits serenes hi he fet dolça parada nupcial. M'he protegit d'unes bandes que, entre valls que no es volen acatar i entre monts que no volen deixar de dominar, guerrejaven a sang i canvian els colors de les feixes, de les penyes i de les cases. A pluja batent, he penetrat ciutats on sols uns gossos de presa gaudien del dret a la paraula i n'he defugit com la bruixa que espanta el foc i en veu les primeres brases. N'he defugit... em recorda una noteta de tinta blava escrita per aquell any sensa quaresma... com aquell trobador que no trobà cap sèti en cap llar i taula del poble que estava visitant amb la voluntat de pintar-lo amb rimes cultes i altes. Obrir-se al món, et diuen. Els he cregut, i pel món m'en he anat. Amb cabells d'ombra de boscos.  Amb cabells daurats de blats de juliol, amb cabells blancs de neu etern, l'inaccessible. A cada sesó, dona i llengua noves he fetes meves. I cada llengua i dona em deia: Aquí tens les virtuts del país què és el nostre, i ací els vicis del país què, també, és el nostre, compra o roba tot el que necessites. Clar, he robat molt més que comprat, car al robo m'assigna la meva llegenda. No he parat brutalment la meva caminada ni he tingut mai por de no trobar ni l'hàbit de gala ni l'hotel de descanç adients. El vestit com el calçat s'han tornat desobedients: parracs rebels. Un paller, una gruta, o un jas d'herba m'han satisfait la son. I m'he obert al món. I he vist el món obert com una margrana, de bon xuc i de palla indisgesta. M'he adreçat als qui sabien parlar, que coneixien l'idioma aeri de les papallones i l'idioma terrenal dels escarabats. La meva boca pastosa, o seca, o rocallosa (quants dies feia quan vaig aturar-me per curar-me els unglots cruents) no sortia sempre la pregunta que calia per què si le donés la resposta per anar més enllà i més bé, amb menys de desil.lusió, d'entrebanc i de fatiga. Els uns m'han entès i fet el signe amistós: no m'han volgut ni baralla ni desconhort. D'altres, els atrevits que paguen patenta, m'han mirat amb una cara sospitosa de què els hi volia fer trampa. Uns altres (n'havia apuntat el nombre  en un sobre vell que vaig tirar fa uns anys a la paperera)  han passat de llarg, sense escoltar-me, no pas indiferents, només fantasmes. D'un altre món! He intercanviat els hemisferis, he rebolcat els pols, he barrejat bona i mala herba...  He caminat més enllà dels paisos, dels planetes... i del cim dels cims, d'aquell indret fora de lloc on ni baix ni dalt tenen sentit, on tot torbellona, vaig contemplar el ball regirat, com eren els balls de casats en les festes majors d'antany, dels vicis i de les virtuts, aquella dobla anella dels menys aviciats als més virtuosos, i dels menys virtuosos als més aviciats. I em vaig veure donant-me amb més o menys d'alegria.

Janot de La Pelalla