La senyora A. 12

La resistència del gat, la senyora A. no l’entenia. Però, quina mosca, Déu meu, havia picat el gat, qui dimoni se'n havia apoderat ? Perquè portar-se tant mal amb ella ? En què, ella, quin dia, o quina nit, l’havia decebut o menyspreuat ? Què no li tenia a la seva hora el plat plé de croquetes, i quan li miolava que les que li havia comprat ni li agradaven, desseguit li en feia tastar d'altres, fins encertar les que li anaven més a gust, i quin plaer sentir el seu craquejar, i veure la seva delectació ? Es coneixien des de molt temps. De fet, va entrar a casa deu anys després de casar-se la senyora A. amb l’estimat, el tan estimat Víctor, i després que la medecina establís, clar i net, que l'estimat Víctor no podria fer-li fills...El gat i ella, sempre s’havien avingut bé. També amb el seu estimat, tan estimat Víctor, tot i no cuidar-se mai, ell, del seu aliment quotidià. La senyora A. en tenia el privilegi exclusiu...La senyora A. s’interrogava. No arribava a copsar el perquè d'aquest sobtat dissentiment d'amistat del gat? I, ara, aquest encadenament de violències, aquest entrellament de maus, maramaus i renecs, i  com treure’s de l’embull on s'havien ficat, de protesta en revolta, de revolta en massacra -aquesta inevitable, una questió de minuts ? Ell n’és l’autor...començava a disculpar-se  la senyora A. com si es trobava ara nas a nas amb l'estimat Víctor empènyent la porta i els ulls esbatanats admirant la desgràcia... Jo em preparava a fer-te torrar el tros de llonganissa, molt bonic tros. I ell, com una garça seduïda per un anell d'or, me l'ha estirat de les mans. Sí, sí, així, estimat Víctor, s'ha iniciat el drama que, com ho veus, encara no ha trobat epíleg  ! Però, estimats lectors, els qui seguiu la lectura, portant voluntàriament una injusta creu expiatòria, he de comunicar-vos que l'estimat Víctor no ha pas encara arribat a casa, tot i què el vídeo control acurat del text (Nota de l'editor: Aquí parla el narrador, al temptar una digressió per a oxigenar el seu estil, cosa que no rèixirà pas, com potser us en donareu compte) ens senyala que ha accelerat el pas com si pressentís quelcom d'inhabitual que l'esperava a la seva llar...Que passava ara a la seva cuina? Es notava qualque progressió? D'una bastonada a l'altra, perdó: d'una escombrada a l'altra, havia canviat la relació gat dona o dona gat? O res no s'ha modificat? Statu-quo? Només, cara a cara, escupint fel, l'odi del qui vol que se li torni allò que és seu i que se li ha pres, i  l'odi d'aquell (si accepteu d'admetre que un gat pensa) qui pensa que no ha fet cap crim prènent el que, sempre, any rera any, se li ha refusat... tu només croquetes ! La senyora A. ha tirat massa sobre la corda...crac, crac, crac. I el gat s'ha tornat rebel, bèstia ferotja, deixant de ser d'aquesta bona pasta que fa els dòcils. Com dominar aquesta fera ? Es preguntava la senyora A. rearmant-se, i mirant-se el mànec de l'escombra amb uns ulls determinats que mai, mai, i remai el gat s'havia trobat en situació de resistir-los. Com vèncer la gran vivesa del gat, cent vegades superior a la d'un gall?  La seva rapidesa, igual la d'un esquirol que mima engarrimpant-se per la paret? La seva capacitat, màgica, a caured sense rompre's l'espina dorsal? Ve-te’l aquí ! Flap! Flap ! Flap! Ja el veus allà !Flap !Flap !Flap ! Up! Op! Ip! Partit! Els ulls de la senyora A. corren com bitlles. No l'atrapen. On es trobarà ? On ets, gatas ? Monstre! Bandit! Desgenerat! I ella reparteix batudes i batudes d'escombra, fins a perdre'n flocs de palla Torna’m, cuita't... el meu tros de llonganissa que s'ha de torrar urgentment pel meu estimat Víctor. (Nota del narrador: que aviat no tardarà a trobar-se al peu de l'immoble on viuen). Espaordit, però gens gallina, el gat (obstinadament mantingut dins l'anonimat per decisió del senyoret que recollí la historieta que a mi, narrador circumstancial, m'escau tirar endavant i em tocarà finir d'una manera comprehensible sino perfectament lògica), sortint-se sempre d’afer, associant traça i valentía, només amb un bonyet ací, una pelalleta allà, danyets que no valen cap creu de guerra al ferit. El gat, ell, no s’interrogava pas. Qui s'interroga es concentra sobre ell mateix i es talla del seu entorn, una ruptura que pot valdre-li de veure's estabornit. Ell, gat precaucionós, que no es deixa agafar, vigila. Està en guàrdia, prompt a la migració, el tros de llonganissa com u  únic viàtic onejant a la seva boca. Si l’escombra, la qual com la pedra pedrejadora d'horts, camps i vinyes cau del cel li xiula massa a prop de les orelles... Pfft!Pfft! Pfft!... Apa s'exila en un lloc que li apareix menys insegur : una altura despoblada, un racó desert...Però l'espai de joc, l'àrea del temporal, l'escena de guerra es redueix.

(Seguirà belleu, qui sap, potser, poder...)

Albert Rector, empresari cansat.

xxx