"nosaltres vivim avui"

No em parlis dels vots de primavera que intercanviarem se m'han escapat de la ment i estic ja endinsat en l'hivern.

El que és nou necessita sou si no quedarà una closca de nou buida.

Fora, fora aquesta mania dèbil de l'aforisme pell vella que deixa la colobra!

Els mètodes d'aprenentatge per a perjurar no necessiten cap millorament.

L'humanisme mortífer me sotraga.

L'ham de la culpabilitat ens agafa fins i tot quan no pesquem.

Sí, però això, era ahir. Ahir, no els teníem ni al davant dels ulls ni sobre l'esquena. Com pots pensar que els bàrbars són fora que d'avui? Sí... però... nosaltres vivim avui.

A l'escala de les comunitats la meva és ben petita, de cops força cridanera i gesticuladora, a cops força cridanera i gesticuladora, mes sobretot ben petita, tan petita que a cops surt de la meva vista. Ara bé, per no descoratjar-me, prenc un gran full de paper i dibuixo el mapa d'una nació, on floregen només ginestes i roselles. Quina altra eina que el somni d'art podria metamorfosar una comunitat en nació?

De dites, en tinc un paller ple. I ple de rates i ratolins s'hi boloden. (Record d'infància rústega).

Tots els Donalds no s'anomen ni Trump ni Mac.

Se li demanà de quin gran escriptor li hauria agradat porta el nom, va respondre sense hesitació Montesquieu, i per què? Per ser l'autor de les cartes persanes, no pas d'una vintena mes de totes sense sostreure'n cap. Caram! Quina presumpció! conclogué el nano periodista que l'entrevistava.

Aquella tarda van caure cabassos i cabosses de pluja amb desenes, centenars i milers de granotetes que parlaven sanscrit tan punt posaven les potes a terra.

El full del dia portava: "avui adoba-te per encendre els bons ciris!"

xxx