"menys poruc i menys toix"

Els dies es succeïen com si no passés res, com si res no podia detenir-los ni alentir-los, passaven un rere l'altre, impertorbables, indiferents a la posta dels sols, incansables.

Tu que no has mai sentit el truc del ferrer que tusta amb el seu martell el pal de ferro roent per donar-li, una silueta de gall, tu l'absent de les fargues, que en saps d'aquest so de bruixot repetit i subtil que neix, botant i brillant, del llit d'una enclusa!
És fent exhibició dels teus fracassos que facilitaràs els èxits dels teus veïns,contemporanis o a venir.

Maníac no pots saber fins a quin punt. Quan se l'hi ocorria una idea que ell apuntava com a genial, l'escrivia amb llapis de color i d'etiqueta. Si, la idea resultava ser una idea corrent, l'escrivia només amb un bolígraf gris d'ús banal.

Un conill buscava recer, el meu cau li vaig prestar.

Que es vulgui pensar la globalitat i la complexitat del món és objecte de feina molt honorable i que una mostra dels millors pensadors s'entaulin per intercanviar troballes, certituds i dubtes, avenços o revisions per cas, ho trobem necessari i saludable, però qui, tot just sortit d'un niu universitari, es doni les ales per fer el paó i escampar amb els seus ki-uaus que és el nou pensador sinó el primer d'aquest vast, abissal i tenebrós domini de la globalitat i de la complexitat, ho trobem arrogant i perniciós.

En Francesc portava un personatge de despatx (molt ben compost i interpretat) i un personatge de carrer -més natural- al que ell mateix ens assegurava - i un personatge casolà (que cap de nosaltres, amics distants, coneixem). En Francesc doncs portava almenys tres personatges, ben caracteritzats. En Pere, ell no era pas personatge amb manies, amb roba diferent segons el moment del dia, i el que tenia a la mà o a la boca, si treballava o no, si senyorejava pel carrer o si ja es trobava capcot i obeint a casa (que cap de nosaltres, amics distants, tampoc coneixíem). Sempre el mateix, igual, inseparable, ni un full de paper de fumar permetia discriminar-hi una variant. En Francesc i en Pere (tots nosaltres bé amics distants sabíem) que no s'apreciaven.

Una decadència literària s'anuncia quan s'escriuen llibres sense exigència que surtin bons.

Reflexioneu, objecteu, opineu, si però mezzo voce, o millor amb una veueta interioritzada. Reflexioneu, objecteu, opineu, no crideu. En el nostre immoble tota sorollada ens matxuca la convivència, ens malmet la païda i ens torba la son.

Narcís, segurament mal calçat i corrent sobre un camí inestable s'és entrebancat i ha caigut dins un toll d'aigua en el qual ha xipollejat uns quants minuts abans de desaparèixer cap i peus." El metge legista lletrat, que em narrava l'accident, no poder aguantar-se massa temps les llàgrimes que, igual una pluja que es desprèn dels núvols, es destacaren dels seus orbs i rectament o sinuós li regalimaren fins a terra, fent-hi tolls i basses en què totes les patuleies de l'estirp de Narcís s'afaiten i pentinen, amb el mentó alt.

Quan un diu "punt de vista", de què ens parla? Que vol designar? La cosa que miro? O el lloc del qual la miro? O la distància (sovint oblidada) del qui és en posició de veure i del que se li dóna per veure

Pel contrabandista i el duaner, com pel clandestí i el policia la ratlla fronterera no té la mateixa atracció, el mateix gust o el mateix record.

Es buidà cinc vegades seguides els pulmons per inflar el seu glòbul. Magnífic, era el glòbul i d'un verd de mitja tarda que li envejava la mar en sortir de la seva migdiada. Amb un cordill daurat hi fa fer un nus de seguretat, assegut sobre el sorral i, tan bon punt fet, el glòbul s'enlairà sense commiseració pel que passava dessota, talment un presoner que s'evadeix sense recança del que deixa enrere. Vora mar una filleta plorava. Però cap dels seus plors podia atènyer el glòbul. Aquell magnífic glòbul d'un verd de mitja tarda que li havia inflat el seu pare i que no va voler jugar amb ella.

El perruquer per gos, quan li vaig demanar que em tallés el pèl curt, va fer el desentès com si demanés un bitllet pel primer viatge al planeta Mart. L'hi vaig repetir la sol·licitació, que a mi no em semblava ni absurda ni desplaçada, controlant tanmateix la meva papissota natural i potser culpable del desentès. Control corrector inútil. El perruquer mantenia en el seu desentès amb (no se m'escapà) una rialleta que li esquerdava una galta i que afegia uns grams més d'antipatia a la qual ja li tenia. Veien que no pervindria a allò que m'havia motivat per a entrar en la perruqueria, vaig jaupar tres vegades (la cortesia ciutadana ho aconsella) ensenyant-li les tres dents que em quedaven. Llavors, vaig llançar-li, amb llengua bavosa "No seràs tu, incrèdul i bèstia, que em tallaràs el pèl." Vaig obrir la porta, filant com un atleta a la recerca d'un perruquer per gos menys poruc i menys toix.

David Hume (1711-1776) en un dels seus llibres escriu que "cap filosofia rigida no ha millorat al món". Aquesta observació d'un gran esprit del segle divuité anglès no ha perdut res de la seva frescor rellevada a Europa aquest any 2017.  Ni filosofia, ni economia, ni...teoria literària. Per consegüent que ens deixin fer la nostra samfaina ideològica a la nostra menar amb trs brins d'això i quatre pessics d'allò

xxx