VEREMES, EL POAL, EL GALL i LA MOSTISSA

Temps de veremes. Els d'avui els ignoro, els d'ahir, de tant en tant, em visiten en aquesta sesó. Em visiten records, gatimells i panses. La dolçor del després de les veremes que no era gens feina fàcil. Esfullir, collir (a l'art del secator que mastegui pas), pitjar, traginar (a la poeisa dels pals semelers qui ens la tornarà!) i buidar. D'una llaca a l'altre, la vinya es deixava sotmetre, engrunes, fulles i peltrigades a terra eren signes d'aquesta sotmissió. Feina, no gens fàcil, que no escapava a la jerarquía de les decisions ni a la llei de la productivitat i de les cadències. El regissor ordenava, la mossenya executava, la colla seguía. Tallava, pitxava, sortia...Callada o protestant al davant de tres o quatre rabasses que no volien deixar-se desposseir des seus tresors d'escapularis pagans. S'alçava el vent, picava el sol més fort, plovia. El veremaire no pot descartar amb la mà els elements naturals. Tot just podrà protegir-se'n: un barret contre le sol (abans parlar de l'hora del sol tenía un sentit, avui en dia recobert d'hora nova i d'hora d'hivern o d'estiu), un parapluja contra el ruixat (abans les balenes recobertes de tele blauva o grisa feien pas mica de publicitat per cap marca: "Forvil" ja era sus de les parets mes "Verigoud"  no havia encara arribati del vent poc que s'havía de tèmer que enlairès les faldilles, els davantals negres o verds, ben cordats entorn de la talla, vigilaven. La colla progressava, de copla en copla, i es transmetía la nova: distreient "l'hi ha passat un llapí entre les cames", més tràgic "ha posat la mà dins un niu de fusarons", o collectivament més inquietant "s'ha d'acabar la vinya abans migdia", "s'haurà de treballar un xic més per acabar "El Forn", "Els tres corns'", "El pa de sucre". Vinyetes mítiques! Desaperegudes de fa temps sota els còssols de vilatges en expansió urbanística, tots ells  ignorants d'allo que creiía sota els seus llits comprats a l'internet. Les esquenes feien mal... No es podía abandonar el camp de batalla, tot just si se podía canviar el cuc del secator. Per donar coratge a l'nfantería de collidor(e)s", s'alçaven alguns cants corals (la ràdio no havia encara aconseguit fer callar els cantants espontanis i amateurs, encara ne se somiava de micròfons per despistar sobre la puixànça d'una veu: era l'era d'operes a camp obert, el transistor avait els hi donarà l'estocada), o s'escampaven buricades i xistes, poats qui sap on, mes inmediatament populars. Però, no es pot cantar gaire amb un canyó sec, les paraules es peguen a la llengua... Hi ha gran menester d'anar a la font. La font, aquells díes de veremes, és una font itinerant, aquell gros poal, aquesta grossa bonbona que passa d'individu a individu, amb la tendra precaució deguda a un nounat, i refesca que refrescarà, mes amb parcimonia, equitablement. Cal que n'hi hagi per tothom: seixanta boques s'esperen. Imatge magnífica, de qui -ell, ou ella- rostre vers el cel lleva el poal i, gaudeix, a la regalada, de l'aigua miraculosa, un filaret venint del front, saltant sobre el nas...una gota o dos caiguent d'una comissura de llavis. Igual una regeneració mineral d'abans la dictatura del plàstic. L'esquena es troba rejovenida, les cames i els braços ja no juren tant en contra el cansament. Collidors i portadors, bidons i  secators, pals semalers i cornaleres, han retrobat les seves primeres virtuts... Un esmozar per a qui, una espartineta per allà i, entre els dos, la gran pausa del migdia, i de la siesta. Així passen més o menys rabent -tot depèn del que s'ha fet torrar i de la temperatura que fa- les vuit hores de la jornada. A cops, de bon matí, hi ha ruada, com acompta d'hivern; a cops, per la tarda nùvols negres enfollits es posen a plorar el seu proverbi predilecte a bots i a barrals fins al granissat. Aquesta plujassa que no cessa s'emporta tothom a casa. Demà, serà un altre día, veurem! Avui jà és dia reial. Rentrarem els moscats, daurats o negres. La garnatxa ja l'hem feta. L'amo ha demanat al regissor que fés saber a la mossenya i ella a tota la colla (cinq coples de vuit collidors fa una linía més o menys recta bastant estesa) que s'hauria d'evitar les engrunes. Amb el moscat, t'exposes més al pecat mortal que no pas l'Adam i l'Eva amb la poma (la taronja o la magrana). Amb la riquesa del fruit vé la sexualitat, i la sensualitat -us recordarà-  passa de la pell de raïm a la pell humana. La pell, per exemple, de les cuixes d'aquelles joves de quinze o setze anys que els primers pantalons courts, white shorts, molt anteriorament a les minifaldilles, atreien als ulls caçadors nolens volens dels joves i dels qui ho eren molt menys. Aquells que sabien -perque pitjaven i portaven les semals- i que, doncs et volien ensenyar lo que era la llur sapiencia, lo que volía dir hertetatge generacional o patrimoni tradicional i t'en feien la demostració al davant mateix dels ulls per que, tu, fins ara neòfit, en puguessis aprofitar i, després al teu torn, amb bona fé i fidelitat trametre-la a qualcús més. Això cultura, l'imitació, repetir, reproduir. I, ell, guiat tanmateix per un desig ambigu, et demostrava pel fet (noblesa de la ciència experimental!) el que et volía ensenyar al peu de les rabasses, i t'ho ensenyava com si fós un joc, un joc camperol, un joc de mascle. Un joc, finalment, cruelment masclista del que ell no tenía cap consciència, inmers dins la terbòla barreja de tradició cultural i de fantasma carnal que'l movía. Arriba el moment de "fer-li la mostissa", apa!, Don Joan Conqueridor, freta-li  galtes, o natjes o cuixes... a la Guiguita, no't fixis pas amb la raspa que llaura la pell, (li agrada o pas és la llei d'una iniciació rústega), freta fort, i si's plau amb tota la rojor sangrent d'aquell rim que s'en diu (s'en deia?) "alicanta". No't paris aqui, bota vers una altra llaca, la tercera a la teva esquerre, i puja una grada sàdica de més, i apunta't ara per "fer el gall", si a aquesta altra bonica (o refractari de sempre), la que li deien Lulu - li deixaràs, Don Joan Conqueridor, l'emprempta de les teves dents, gastades pel tabac i l'oblit de la pasta, triumfants sobre el front de nacra d'una gallina esparverada dins d'un galliner de collidor(e)s. L'home, si se l'aplaudí. I la "presa", a terra, el mocador de cap al llamp, coberta, marcada... El més sovint es relleva, entre fulls i sarments, sonada, copejada i avergonyida. Molt escassament sol mostrar-se satisfeta, encantada d'aquest encontre sobtat amb un príncep xarmant, sortit d'una semal. Les altres dones consentien per tradició, llevat d'una o altra que entenía molt bé la simulació d'un viol i es revoltava un grà.  El gall, la mostissa, jocs sexuals d'uns temps de verems molt antics, molts de nosaltres erem raïms verds i verols.

Eduard PEROT, 

in Records dels anys cinquanta del segle passat i ben pensat. Inèdit.