ESPERANT EL BON TEMPS

Llibres,/ branques florides/ on t'enganxes/per còrrer llest i valent./ Llibres, vosaltres sovint a no caure ajudeu. XXX ARA PASSA... Ara passa una poetessa, passejada dels plàtans. Modadeta a l'antiga, el vers al llaví, el poema a la mà. Princessa dels vents. Ara s'apropa un gitano, passa de la Llotja. Lent i grosset, ben somrient. Va cobert de rellotges, gavinets, pins i talla-ungles. Ella no sap que d'ella s'ha enamorat. Ella ni tant sols el saluda i ell s'allunya per que de lluitar no en sap. Ara arriba un clarí porta-banderes al davant de la prefectura. És senzill i tant orgullós sembla d'encetar enguany, aquest any mugnificient, el desfile dels antics-combatents. Fins ara se li havia negat. No tenía les condecoracions per assumir la missió. Ell camina al davant, el desfile segueix. Ara talla un snyor la rotllana dels dançaires, plaça del Castellet, ben afaitat i pentinat, i que sap comptar els passos, llargs i curts i que fins i tot renya amb una ullada sever la cobla. Passa o el fan passar a tota gent li agrada mofar-se per ser el papa de la sardana. Si ell n'és papa qui seràn els seus cardenals? Ara s'en va un desgraciada pel carrer de la Barra, ha descarregat amb un pler increïble tot un camionet de renecs i insults, repartint imprecacions a qui se les mereix, i no més a qui se les mereix, per que Ella, "la malurosa", ho sap prou bé qui se les mereix. XXX DOBLE PARPELLEIG Una nit que feia footing per la vía làctea vejé una estrella sortir del seu nínxol i desprès d'hàver-lo amablement saludat amb un doble parpelleig li feu l'aposta seguënt: "vei'am qui, de tu o jo, arribarà el primer al mar". Tot just havia aixecat els ulls per esbrinar la distància que els separava d'aquella inesperada cita aquàtica que el seu cor d'esportiu de rengle olímpic ferit, notà que la donzella ja s'hi havia banyat i sobre una catifa de platja reia, i reia, regalimant de joia, es delectava d'aquest triomf tant fàcil. Ell, amarg, seguía la vía làctea, sense cap més ambició de titol olímpic. XXX AUTOR I LECTOR No sé si us haurà passat, que un autor, un d'aquells bons, no pas un plomet sortit del diccionari, vingui fins al vostre despatx, o a la vora del vostre llit i us amenaçi per què -no en sabeu res i ell us ho aclareix- heu llegit malament un dels seus texts o bé n'heu mal parlat, o bé heu passat de llarg sobre la peripècia clau a causa d'una badall, o d'una pressa, no sé si us haurà passat, que un autor, un dels que més us estimeu, no pas un escriptor de barri catalunyet, vingui a bofetar-vos per què l'heu llegit malament o n'heu malparlat, a mi aquest escarment m'ha tocat moltes vegades, penso, sobretot, a la bofetada d'en James, si James no pas el Bond sino el Joyce, si JAMES JOYCE. Enteneu ara, perquè algun autor sall amb ràbia, raó i bastó del seu llibre per revenjar-se i reivindicar que un lector, tu, jo, qualsevol lector de fet, el que escampa la sabiduria de l'intertext a una aula universitària, el que mastega les frases com xiclet sense sucre, el que fa de lloro de moda al davantal d'un diari, o el que es descuida l'obra sobre la barra d'un bar com a propina per un aperitiu que no se li va voler servir per que, aquell senyoràs, es fumava un cigarro i que la nova prosa d'Estat ho prohibía, si -i que quedi ben clar- reivindicar que un lector no té tots els drets. XXX