les mans tremoloses
En temps de Plató
o Plotí
Es bramava ben segur
Contra els intel.lectuals.
Tants panys
Per claus inadecuades
Destroçades
Amb la pressa de l’ahir.
Com, entre ells,
Es designen els ocells,
Tenen nom i cognom ?
Tricotem llegendes
(O robem-les si no les sabem fer)
Pels freds
Que vindràn !
Basho, Bashung : dos puixants càl.ligrafs!
Dos caràcters d’homes,
A escoltar-lo,
Només es compta,
El bó i el dolent.
El gat es mira la gàbia
I llança :
« No em tancareu ».
Daurada
Tanmateix era
La gàbia.
A la teva edat,
Folla mosca,
No és fa més de
Voletejar,
Fèbril,
Dins l’aire primaverol.
Trente sept tractats
El saví redactà.
Hora és d’obrir-ne
El primer.
Entre dos matissos
De color
Deixar passar
El xisclet griset
D’una desaprobació.
Aquell pi solitari
Medita,
Em sembla,
O plora,
Qui sap.
La ribera
tot d’una
para
sa corredissa.
Que passa ?
Una manta d’ombra
Acaba
D’encobrir-la
Nega’t a ser-ne
El comentarista,
si amb la teva llum
l’imatge
no ha pogut nèixer
a la vida.
La veritat
No serà pas
Aquell cós
que es refusa
a l’impertinent
i que descarta,
així es veu,
la mandrosa mà. ?
Es despertà
Semblant un lladre
Els ulls curulls
De pirateries
I les mans
Tremoloses.
Necessàries a cops
Són
Tres gotetes de brogit
Per donar més sabor
Al silenci recollit.
L’arbre sec
No té fulles
I el vent
En ell
No fa remor.
A sa boca
Un somriure
Bat d’ales.
Ella anava
Amb sa fervor habitual
D’una estrella a l’altre,
Imperial
i llunàtica.
Com serà el vespre,
Si la matinada
Ja ens matxuca.
Cap vergonya
Hi ha
A demanar pel teu camí
Si, despistat,
Et trobes
Al davant de l’enigme
Dels « quatre camins ».
Però qui el sap ?
Ben poques sentinel.les
Ens senyalen,
Deia un gall
Al cim d’un vell campanar,
La vinguda
Del desengany,
Eruga
De tota il.luminació
Arcàngelica.
No hi ha necessitat
De res si el tot
Reina
en la teva casa,
Com la tela d’aranya,
Inimitable mestressa
del graner queda.
Es pot caure
Dins l’obscuritat
Sense dedicar-se
A cap esoterisme.
Ni pensar-hi
Volíes
I ara
El cós ferit
De sagetes
Et trobes,
Gairebé erm.
El poema
Del vell mariner
De Samuel T. Coleridge
Traduït al català
Pel Marià Manent
M’encanta sempre :
« Tot sol, tot sol, tot sol en el mar ample. »
XXX
/https%3A%2F%2Fstorage.canalblog.com%2F57%2F29%2F424506%2F124990247_o.jpg)
/https%3A%2F%2Fassets.over-blog.com%2Ft%2Fcedistic%2Fcamera.png)
/https%3A%2F%2Fprofilepics.canalblog.com%2Fprofilepics%2F3%2F6%2F365567.jpg)