Dolces nafres

Entre dos llibrots que desiquilibren el costat dret de la sisena lleixa de la meva biblioteca la meva mà agafa un recull poètic perdut de vista i que no s'ho mereix, però aixi canta nostra memòria quan a ella li correspon i no com a tu et plauria que cantés. Tinc a mà una obreta preciosa, una de les més marcants del cargol Trabucaire quan tenia rica voluntat d'obrir camins insòlits com novells. La portada és creacio singular de Roger Cosme esteve, un seient mig reial i mig oniric. De contemplar-lo t'aristocratitzes la mirada. El negre i el blanc, els grisos  li fan festa.  Just per sobre, dos paraules que semblen resumir assumptes interiors d'insuficient sentimental vigilància: Dolces nafres. Qui serà, us demaneu, l'autor d'aquest parlar tant  retingut, murmurat, furtiu. No vec perquè perllongar el suspens, l'autor n'és en Gerard Jacquet. Si clar, no és un desconegut per vosaltres, l'aprecieu com a animador radiofònic, l'aconselleu com un dels autors nordcatalans més llegits, i us recordeu fins i tot que fou, durant uns anys, ja fa també uns quants anys, el portantveu de l'esperança rockera de Catalunya Nord. Si en Jacquet, sol o amb músics, s'integrava al paisatge musical, i li donava una coloració avantguardista, filla de l'audàcia o experiment i del homenatge o respecte a la tradició. No ho sabeu, potser, però en Jacquet composà "Nostra senyora de la Farda", una opus amb sis mans amb el pintor Esteve i l'esciptora Josiana Cabanas, opus que simbolitzava el gran repte creatiu de tota una generació, abans dels Joan Lluís Lluís i Joan Daniel Bezsonoff, que aplegava  llengua catalana, música i creació plàstica (cosa que feia pensar a una normalitat cultural).  El Priorat de Serrabona oferi els seus murs càrregats de saba històrica i de fé popular per una estrena de qual, malhauradament, no quedarà cap rastre visual ni, qui sap, sonor. Però no és pas d'això que desitjava parlar-vos sino de Dolces nafres. Llibre fet amb molta cura professional als obradors gràfics de France Querçy (Caors). No ocur sempre, però tocar el vòlum, mirar-lo, fulletejar-lo ja us desperta bones emocions. Consta amb una trentena de texts breus. Alguns amb la forta densitat de haïkas. Aquesta edició de "Dolces nafres" (2005) aplega le varsio catalana original i la versió francesa deguda al mateix Jacquet. Tot lector del Jacquet del "Dico d'Aqui" ha de portar se sense trigar massa a l'esmentat recull poètic o filosofic, què és la mateixa jogada.

"Es un guerrer sense enemic/Un monjo sense religiò/Un ermità al mig de la gent/Una pregunta dins la nit/Una espera en el buit/// No té la feblesa de creure/Enfronta dempeus el dolor de dubtar".

xxx