Bigas Luna a Douarnenez

No tinc molts records de J.J. Bigas Luna, el cineasta català que acaba de morir-se. Però vull esmentar-ne un que remunta a l'any 1986. Any en el qual vaig tenir l'oportunitat i la satisfació de seguir un festival de cinema de minories al port bretó de Douarnenez. Bigas Luna no havia encara firmat les pel.lícules que el projectaran internacionalment. Per fer-me entendre diré: encara no s'havien vist sobre els cartells de Bigas Luna els noms de Javier Bardem ni de Penelope Cruz. No era pas ebcara el tems de "Jamón, jamón". A Douarnenez s'hi havia programat les primeres obres del realitzador barceloni, que aquell mateix any celebrava el seu quaranté aniversari. Ils titols n'eren Tatuaje (1976), Bilbao (1978), Caniche (1978)...Unes pel.lícules que no van deixar indiferent el públic, la major part del qual fou sobtat per les novetats temàtiques, la llibertat de to dels diàlegs i l'escriptura fílmica (so i imatge) experimental i alhora ja molt curada estèticament. Bigas Luna es declarava a través del seus treballs a favor d'un cinema d'autor. A través del seus treballs... vull subratllar-ho ,car tot i ser present a la sala de projecció i clarament content de la confrontació de la seva obra amb un públic franco-bretó, no digué amb paraules gran cosa llevat d'unes salutacions corteses. Ni abans que les imatges sortissin a la pantalla, ni després al moment ritual d'un festival d'intentar de parlar-ne per arrencar-les obres visionades a unes derives surrealistes o metafísiques. Estalvi extraordinari de discurs! Discreció elegant! Sigui per timidesa natural, sigui perquè no sabia francés o bretó (i trià un silenci de prudència, tot i no ignorar a costat seu uns eventuals traductors), sigui també -i penso principalment- per postura: el seu treball ja estava fet, feia vida amb el(s) públic(s); quina necessitat de glosar per si aixo o per si allo. A l'espectador, al crític, a l'historiador de fer la feina que la seva emoció i la seva reflexió li inspiraven: acceptació, adhesió, dubitació o rebuig.  Bigas Luna es posà dret i es quedà silenciós: quiet. Quiet però visiblement content del que la seva atencio havia sentit passar o no passar dins del públic durant les hores de difusió dels seus opus. Aquesta percepció li era una bona recompensa. Nosaltres, el públic d'aquell dia, si que ens varem sentir frustrats de no poder "radiografiar" l'autor i entendre millor les pel.lícules amb trama policíaca i atmosfera sexualitzada, on fantasmes i arquitectures anaven de bracet. Frustrats, de no poder aconseguir que, el mestre,  ens expliqués la part que pertocava al seu actor fetitxe d'aquells anys, el magistral i persuasiu Àngel Jové, actor i pintor (com, també, ell mateix ho era)...

Em recorda que en aquest mateix festival s'hi va homenatjar al poeta nordcatalà Jordi Pere Cerdà i que hi vaig encontrar, passajent-me perl bahia, un amic de Perpinyà, Pere Rosas, quadre de la C.C.I., militant català, casat amb una bretona.

xxx